El dissabte 27 de març, Es Mercadal va viure una jornada política molt especial: després d’onze anys de servei ininterromput al seu poble des de la batlia, Ramon Orfila s’acomiadava del càrrec en un ple extraordinari emotiu i carregat de vibracions positives. Va ser molta de gent que hi va voler assistir per testimoniar-li la seva admiració o el seu agraïment, i s’ha de destacar el reconeixement unànime de la seva tasca i de la petjada positiva que deixa.
En els temps que vivim de desprestigi de l’activitat política, tacada per massa episodis de corrupció i per una preocupant mediocritat, l’acte de dissabte passat va ser una d’aquelles cerimònies institucionals capaces de transcendir el seu aspecte formal i contagiar la convicció que la política, ben entesa i realitzada des de l’honestedat, el rigor i un estil radicalment democràtic, és una de les activitats que més dignifiquen la condició ciutadana.
Aquests dies he pensat que a Ramon Orfila li escau que el posem en relació directa amb un dels polítics més unànimement lloats dels Països Catalans de tots els temps. Em referesc a Enric Prat de la Riba (1870-1917), el qual, en opinió de Josep Pla, encarna l’antítesi del polític espanyol. Per a l’escriptor empordanès, el polític d’oposició i l’home de govern representen dues posicions diferents, però a Espanya no s’ha practicat gaire la necessària diferència. A Espanya, deia Pla, un governant no és més que un opositor momentàniament triomfant que aplica i realitza les seves idees d’oposició. Això explica que a Espanya no es governa mai per alguna cosa, sinó que es governa sempre contra alguna cosa. No es governa mai integrant, sinó diferenciant. Prat de la Riba representava el contrapunt a aquesta nota típica de la mentalitat política espanyola: en lloc de governar contra alguna cosa, governà per tothom i pels interessos generals. No tingué mai cap inconvenient a prendre com a col·laboradors homes que pensaven de manera diferent, i acceptà totes les iniciatives útils encara que tinguessin una procedència diversa del seu propi ambient. Allà on hi veia una capacitat, allà hi dirigia la vista i l’acció.
Val a dir que Pla escrivia tot açò l’any 1958, i encara referint-se a l’etapa en què Prat va ser president de la Mancomunitat de Catalunya, és a dir, de 1914 a 1917. Gairebé cent anys més tard, tenc la ferma sensació que els mals vicis de la política espanyola no han fet sinó empitjorar.
Pla continua dient que Prat de la Riba encarna l’equilibri idoni entre el localisme ben entès i la projecció de més alçada que ha de contenir la bona política, ja que “sense el pragmatisme localista, la política és pura demagògia, i sense les il·lusions superiors és pura mediocritat administrativa”. I diu encara que a la majoria de la gent, de la política li agrada “només la part externa, els focs d’encenalls, l’anecdotisme frenètic; a ningú no se li havia ocorregut que la finalitat real de la política consisteix en el govern, en l’aprofitament d’unes determinades intel·ligències per a crear, per a fomentar uns interessos generals, per a promoure institucions”. A ningú no se li havia ocorregut açò, diu, fins que arribà Prat de la Riba i demostrà que no sols era possible, sinó que era justament el que podia reconciliar la ciutadania amb l’exercici de la política.
Em deman si hi ha algú que conegui en Ramon Orfila capaç de llegir les referències precedents sense poder evitar la sensació que és com si haguessin estat escrites pensant en ell. Jo no sabria dir-ne res de millor, i per açò, amb tota modèstia, faig meves les paraules de Josep Pla. Simplement, canviant el destinatari d’aquest reconeixement, absolutament plausible.