Maó: un problema d’autoestima?

Molta gent de Maó —cada cop més— es queixa que la vida als espais públics de la ciutat s’ha esmorteït. El comentari cada cop més estès és que el centre de Maó, excepte en horari comercial, s’ha convertit en un desert, un espai sense vida social: no hi ha gent que passegi, no hi ha infants jugant pel carrer —tampoc als carrers peatonals, perquè no és un problema de seguretat. La meva sensació és que aquesta indolència s’estén més enllà del centre estricte, que són aquells carrers que concentren més petit comerç tradicional i botigues dirigides als visitants. Els barris tradicionals, a l’hora foscant es buiden fins a convertir-se en un espai inert. Qualsevol dia feiner que hom tengui ganes d’anar a fer una volta, i potser fer una tapeta amb amics o en família, haurà de voltar i voltar per trobar algun lloc obert. I si tan sols tens ganes de caminar pels vells carrers del nucli més antic de Maó, com no siguis un amant de solituds tindràs la sensació de passejar pel decorat d’un teatre quan ja ha caigut el teló.

Per què passa tot açò? A les cartes al director dels diaris locals no hi falta qui atribueix tots els mals a la suposada perfídia d’un ajuntament que governa contra el poble. Bé, no diré que l’ajuntament no hi pugui fer alguna cosa, segur que sí, però no pens dedicar ni un segon a rebatre uns arguments —per anomenar-los d’alguna manera— que vessen ressentiment i estan buits d’anàlisi, que mostren molta queixa i gens de protesta, molt de lament estèril i gairebé mai propostes en positiu, o que simplement són fruit d’un tacticisme polític de vol curt. A part de ser totalment inútils, aquestes sagetes són tòxiques per a la convivència.

Crec que és obvi que no hi ha d’haver un sol motiu, sinó que la situació ha de ser la conseqüència sumativa de molts elements. Per a una companya de feina, que viu a un altre poble però ve cada dia a Maó, la societat maonesa té una crisi d’autoestima. D’ençà que m’ho va dir hi don voltes, i cada vegada hi estic més d’acord. Però en aquest cas, açò és la causa o la conseqüència del baix to vital ciutadà que molta gent percep i comenta?

Fa alguns anys vaig llegir un assaig d’antropologia urbana que em va captivar: Exploración de la ciudad, d’Ulf Hannerz. L’autor proposa un model etnogràfic per llegir les ciutats —la morfologia del seu creixement, la distribució dels espais, el desenvolupament urbanístic, els aspectes funcionals, etc.— gairebé com si fos un llibre de la vida que s’hi fa, dels modes d’existència dels seus habitants. Aquests dies he rellegit algunes pàgines d’aquest llibre i, malgrat que ja té alguns anys (la primera edició en anglès és de 1980), continua essent molt suggerent, i em duu a fer-me més preguntes sobre allò que li passa a la meva ciutat natal (he de dir que visc a Ferreries). Per exemple: a on s’estan fent les cases els maonesos i maoneses joves, fills de famílies autòctones? Com són aquests nous barris? A on fan vida social i activitats lúdiques la gent que hi viu, i els seus fills? I en canvi, a on viuen els immigrants que han arribat a Maó els darrers anys? Quina vida social fan, i a on? Hi ha espais compartits? Quin tipus d’oci practicam tots plegats?

El sentit comú em diu que tot açò no són patologies endèmiques de Maó sinó realitats més generals, però per alguna raó a Maó es perceben d’una manera més nítida. Els carrers històrics i les places de tota la vida, allà on hi van jugar els nostres avis i pares, allà on moltes generacions de maonesos i maoneses han passejat, comprat, viscut, rigut, estimat… potser han deixat de ser una prolongació exterior de les cases, com un pati comú. La nostra manera de viure s’ha privatitzat fins a convertir els antics espais públics en espais de ningú, o en el millor dels casos en espais de trobada dels nouvinguts, com s’Esplanada o es Freginal. Sembla que, si exceptuam els llocs on ens movem per fer-hi feina o per comerciar, només sabem habitar espais comuns on hem de pagar per estar-hi —les instal·lacions esportives, l’Ocimax, els llocs on els nostres fills fan activitats extraescolars—, com si ja no sabéssim estar fora de ca nostra simplement per compartir la vida amb els nostres veïns.

Sabrà recuperar Maó la vitalitat i el dinamisme social que la tradició oral, escrita i artística ens ha transmès, i que constituïen justament la seva senya d’identitat més emblemàtica? Quin és el camí per reeixir? I qui liderarà el canvi social que la societat maonesa necessita per reinventar-se i retrobar-se amb ella mateixa?