Segons la dita, l’optimista és aquell que veu la botella mig plena, i el pessimista aquell que la veu mig buida. L’acudit afegeix que a aquesta dita li manca la posició del racionalista: la botella té el doble de la capacitat adequada per aquesta quantitat de líquid. És a dir, que tant l’optimista com el pessimista poden pecar de descriure la realitat d’una manera massa subjectiva, dient-nos més aviat com veuen ells les coses, i no tant com les coses són en realitat. Però davant la complexitat de la vida, la personal i la social, hi ha algú que pugui adoptar la posició del racionalista de l’acudit? Sembla que no: tots hi estam enfangats, tots en parlam des de dintre, des d’algun lloc que mai no és asèptic, neutral, plenament objectiu.
Mantenc algunes converses —menys de les que m’agradarien— amb un amic menorquí, professor a una universitat anglesa. Malgrat la distància, gràcies al correu electrònic ens tenim a mà, i quan podem, ens veim. En algunes converses recents hem parlat de les dificultats per les quals travessa el nostre país —la crisi econòmica, la corrupció que embruta la política, les dificultats dins l’escola—, i ens demanàvem si davant aquests problemes som més pessimistes, o més optimistes. Li deia jo a aquest amic que tendesc a veure el costat problemàtic, conflictiu i discutible de les coses que passen, i que açò m’inclina a un cert pessimisme. Vaja, sense exagerar: no és que pronostiqui cap catàstrofe, no se m’ocorre dir que res no té remei, i no m’ha passat pel cap la idea que qualsevol temps passat va ser millor. El meu pessimisme no està tocat —esper!— de misantropia, i no neix de cap ganes de tocar la pera, sinó de l’aversió pels discursos simplistes —em posen la pell de gallina— que ens ho presenten tot en blanc i negre, sense matisos, i que ens volen vendre la moto de solucions infal·libles i d’efectes immediats. És igual: al cap a i a la fi, no deix de ser un poc ploramiques. Dels de la botella mig buida, sí.
El meu amic reconeixia que quan observes l’estat del país i les dificultats per trobar vies de sortida a la crisi que patim, molt més que econòmica, certament hi ha mil i una raons per ser pessimistes, però que, tanmateix, és gairebé una obligació moral ser (almanco una mica) optimista. Va ser aquí que li vaig explicar l’acudit de l’optimista, el pessimista i el racionalista; i ell em va respondre amb una frase que és tota una declaració de principis: potser que enlloc d’optimisme parléssim d’esperança, o de fe. Touché!
Diu Terry Eagleton que les mitologies donadores de vida —la religió, l’humanisme, les ideologies polítiques— contenen la seva pròpia forma de veritat. Una veritat distinta de la científica, sí, però que no podem menysprear, perquè ens dota d’un cert sentit de valor i finalitat. I si la ideologia, al cap i a la fi, fos d’importància vital? I si la necessitam per convèncer-nos que som agents polítics capaços d’actuar d’una manera autònoma?
És ben probable que les solucions als nostres problemes hagin de venir de per aquest cantó. Supòs que ja hi deuen quedar pocs ingenus davant la pretesa capacitat del capitalisme de solucionar els seus desajustaments; no, hem après que el capitalisme és de naturalesa desajustada i desajustadora, tot ell. Però tampoc no som ja capaços de creure’ns cap discurs messiànic que ens vulgui dur el cel a la terra, perquè ara ja sabem que molts projectes d’aquesta mena han acabat més aviat creant un infern. Ja no podem ser optimistes, però tampoc no estam abocats al sense sentit. Amb lucidesa i esperit crític, ens podem convèncer, ens hem de convèncer, que som capaços de transformar aquest món que pateix tant en alguna cosa tan sols una mica millor. L’antídot del pessimisme no és l’optimisme il·lús, sinó l’esperança. És la tenacitat que brolla de les conviccions, el compromís vital que neix de les virtuts morals per les quals pensam que val la pena viure i lluitar. No hi ha solucions màgiques, però ens queda Antonio Gramsci: contra el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat.