Quan el 10 de setembre de 2009 dBalears va publicar un reportatge inquietant sobre la crisi del fotoperiodisme, un amic em va comentar que mai com ara no hi havia hagut tantes possibilitats d’accedir a imatges i que, per tant, es podia morir un ofici, però per contra guanyaríem en democratització de la comunicació. En vaig dubtar. Amb el periodista-redactor, passa tres quarts del mateix. Als EUA, en deu anys la plantilla de periodistes professionals s’ha reduït de seixanta mil a poc més de quaranta mil. A Europa la sagnia no és tan intensa, però anam cap aquí. I algú podrà dir que en l’era Internet, quan tothom pot entrar informació a la xarxa, això deu ser la mort d’un ofici però guanyarem en democratització de la informació.
Segur que les coses són tan senzilles? Al món desenvolupat, el declivi del periodisme és directament proporcional a la proliferació de pseudoinformació escombraria, a la voracitat dels portals amb més capacitat de difusió, dedicats a vomitar carnassa més que a donar informació fiable, i a la creixent manca de criteri dels consumidors d’informació (quin concepte més horrible) per discernir. Als llocs del món on no estan garantits uns mínims de llibertat de consciència i expressió, només els periodistes de debò se la juguen per testimoniar la veritat del que veuen i viuen. I per això els consideram importants. Aquí, en canvi, a on el periodisme no pateix repressió sinó en tot cas inanició, fins i tot parlar d’això sembla irrellevant.
Descarrega’t el reportatge «El cos de les dones s’ha converit en un camp de batalla»