L’any 2003, quan es va aprovar el Pla Territorial Insular de Menorca (PTI), enveja de mallorquins i eivissencs que veien acabar aquella legislatura amb les espases en alt, sense acord en política territorial, algú em va comentar que l’ampli consens assolit a Menorca no li semblava tan sòlid com l’entusiasme generalitzat podia fer pensar. “Espera la propera capficada econòmica” —em deia quan aquesta aleshores ni s’albirava, és clar— “de seguida que vénguin mal dades sentirem cants de sirena demanant la reducció de les normes que protegeixen el territori dels disbarats que avui es fan a Eivissa i Mallorca”.
No vaig discrepar d’aquesta opinió. Tampoc jo no tenia cap dubte que la protecció del territori només suscita adhesions unànimes, o si més no majoritàries, quan l’economia és puixant. En canvi, si la màquina de fer doblers fàcils mostra senyals d’esgotament, és molt fàcil caure en la temptació de veure el territori com un immens solar, i no tant com un patrimoni que pot ser com la gallina dels ous d’or: un animal fàcil de matar si l’estrenys massa fort. Un miratge que et dóna fàcilment pa per avui, però fam per demà.
I bé doncs, aquests temps ja són aquí. Amb l’esclat de la crisi i la caiguda en picat de l’activitat econòmica, ja ha aparegut qui acusa el Pla Territorial Insular de ser la causa i el principal fre a la remuntada econòmica de Menorca. Ja fa temps que en certs sectors, minoritaris i òbviament molt interessats, es respira un rum-rum antiproteccionista. Però a mi em resulta especialment llastimós veure com el Diari Menorca, que és el mitjà de comunicació més veterà de l’illa, en lloc de fer honor a la seva màxima de ser “el diari de tots els menorquins”, s’hagi prestat aquests dies a fer d’altaveu dels únics sectors que, fins i tot en els anys en què es gestava el PTI enmig d’un suport social i un consens cada cop més gran, representaven la minoria social, política i econòmica que hauria apostat per un model desenvolupista i depredador. És clar que aquest atac no es fa directament contra el PTI, el seu discurs és més aviat positiu: cal “facilitar”, “flexibilitzar” les normatives-barrera que impedeixen aprofitar els recursos del sòl rústic i les inversions que es poden fer al camp per reactivar l’activitat econòmica. Com no podia ser d’altra manera, el PP ha recollit el guant i ha iniciat una ofensiva en la qual, ara sí, es demana la flexibilització… del Pla Territorial Insular.
Contra aquests arguments crec que és imprescindible negar la major: la dicotomia reactivació econòmica / relaxació de la protecció del territori és falsa. Per reactivar l’economia no sols no cal, sinó que seria perjudicial, tornar a l’activitat del totxo i l’especulació sobre el territori. És la insostenibilitat del model econòmic basat en l’especulació immobiliària, i no la protecció del territori, el que ens ha dut a la situació actual. I vaja, no crec que sigui gaire intel·ligent inocular-nos més dosis del verí que ens ha posat malalts. La sortida, o millor, les sortides, s’han de cercar dintre del model territorial que ha costat tants d’anys i tants esforços consolidar.
Defensar el PTI significa ser inflexible? En absolut. Significa que la flexibilització no ha de venir per la rebaixa de les exigències de la norma general, perquè el territori és com la roba: allò que comença essent una foradet de no res, fàcilment es converteix en una esquinçada incontrolable. Significa que amb l’excusa de permetre una inversió respectuosa amb el medi ambient no et pots carregar la norma que impedeix fer salvatjades insostenibles. Per açò, la flexibilització no ha de ser de la norma, en tot cas de la seva aplicació. Només quan hi hagi consens sobre la idoneïtat d’un determinat projecte, s’ha de poder aplicar el mecanisme que permeti fer una excepció a la norma. No al revés. Alerta amb convertir el PTI en un formatge de gruyère, perquè no ens carregaríem una norma, ens carregaríem el model territorial. Algú botaria d’alegria, és clar. Esperem que continuïn essent una minoria.