Si no vaig errat, va ser Alain Touraine el primer que va utilitzar el concepte d’ascensor social per referir-se als problemes de les segones i terceres generacions d’immigrants -en realitat, ja ciutadans nascuts a França- per accedir plenament als estàndards d’integració socioeconòmica i assolir un nivell generalitzat de classe mitjana. L’oportuna imatge de l’ascensor va ser àmpliament utilitzada pels mitjans de comunicació per explicar el greu esclat social succeït a les barriades pobres de la perifèria de París la tardor de 2005, protagonitzat precisament per joves francesos fills d’immigrants, exasperats davant la manca d’oportunitats en un país que, havent-los vist néixer, tampoc no acaba de tractar-los com a fills seus.
I això que va passar a França fa cinc anys, podria succeir també a les nostres contrades? Funcionarà l’ascensor per als nouvinguts estrangers que han arribat els darrers anys? I per als seus fills? Podran ser la majoria d’ells ciutadans menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterers de primera, o es veuran relegats a continuar ocupant els estrats laborals més baixos, com fan ara els seus pares? Fa de mal dir. El que sí tenc clar és que les polítiques socials han permès que aquests nouvinguts entrin dins l’ascensor. Però quan començava a pujar, s’ha tallat el corrent elèctric -llegiu ha esclatat la crisi econòmica-, i ja n’hi ha molts que demanen que s’obrin les portes perquè en surtin uns quants. O molts. I el més greu és que la decisió sobre qui queda dintre i qui ha de sortir, ve facilitada per la darrera reforma de la Llei d’estrangeria, perpetrada per un govern que es diu progressista. Surtin, per favor: els estrangers i els seus fills, primer.
