La resposta social a l’elecció de Josep Melià com a nou president d’Unió Mallorquina ha estat enormement positiva. Fins i tot m’atreviria a dir que la reacció ha estat més entusiasta fora de les files del seu partit que entre els sectors del partit que no el van votar, i que a hores d’ara estan peu a retxa, a vam per on prendrà el nou líder.
No ho tindrà fàcil. La situació interna del partit és molt complicada. I a més, la recepció externa positiva, passat el període de gràcia, també se li pot convertir en un grop. Amb l’actual clima de desprestigi generalitzat de l’activitat política, si un polític tingut per mediocre en fa alguna de bona suscita una reacció d’agradable sorpresa: ves per on, no ens ho pensàvem. Si, en canvi, el personatge és dels qui inspiren confiança i generen importants expectatives, com és el cas de Josep Melià, l’exigència és molt més elevada: tot allò que digui i faci serà mirat amb lupa, i qualsevol pecat venial ocasionarà una pluja de retrets i laments per la frustració de l’enèsima esperança perduda.
De moment Melià traspua ganes de distanciar-se del passat. Es nota que vol començar una nova etapa, i açò el posa davant la necessitat de respondre, si no de paraula sí amb els fets, a una pregunta cabdal; la pregunta clau: Què ha de ser Unió Mallorquina?
Fa temps que sostenc la tesi que el naixement d’UM va respondre bàsicament a la necessitat estratègica d’ubicació dins el mapa polític d’un petit grup de persones que volien canalitzar a través de la política la defensa dels seus interessos particulars o sectorials. En el moment (1982) que va néixer aquest partit a partir de les despulles de la UCD, a Mallorca hi havia una dreta espanyola (el PP), una esquerra espanyola (PSOE, PCE), i una esquerra nacionalista (PSM). UM no va ser el catalitzador polític d’un moviment de base, sinó una operació de despatxos, i el que van fer els seus fundadors va ser intentar ocupar l’únic espai que quedava lliure dins la graella: la dreta, o centredreta, nacionalista. El currículum nacionalista previ dels seus primers líders era inexistent, o com a molt irrellevant.
Va ser en un segon moment que diverses persones i grups sorgits del nacionalisme cultural i amb una certa trajectòria política, com alguns joves procedents l’extinta Joventut Nacionalista de les Illes, van identificar Unió Mallorquina com la possibilitat més clara de bastir un mallorquinisme polític de centredreta liberal, i s’hi van sumar. Josep Melià forma part d’aquesta fornada.
D’açò ja fa molts anys, i la meva percepció és que, fins avui, aquest sector just ha aconseguit que Unió Mallorquina es mantingués com una opció autodenominada nacionalista, però amb unes realitzacions ambigües, un nacionalisme de vol curt, poc més que un verbalisme benintencionat. Bé, segons com es miri, ja és molt. De tota manera, dins UM han pesat més, molt més, altres interessos, i per això, entre els primeres espases que l’han regida fins ara, hi havia ben pocs nacionalistes. I no només això, sinó que quan el sector nacionalista del partit ha intentat fer-se valer, els seus elements més destacats han estat marginats.
I és que, fins avui, UM ha volgut ser tres coses: un lobby d’interessos, un partit frontissa, i un partit de centredreta nacionalista. I amb el pas del temps, aquesta tríada no s’ha pogut sostenir. Un partit polític sempre respon a uns interessos, açò és evident, però és un perill públic si aquests interessos són de naturalesa privada; açò és la corrupció de la política. I també està clar que un partit amb un suport electoral exigu està abocat a haver de fer equilibris per sobreviure; però açò és molt diferent d’instal·lar-se en el caràcter de partit frontissa com a opció tàctica per canalitzar les influències d’un petit nucli dur amb uns objectius que poc tenen a veure amb el bon govern i amb el servei públic.
A Josep Melià l’espera el repte formidable d’amollar aquest llast feixuc i convertir Unió Mallorquina en una organització transparent, responsable, i en definitiva útil a la societat mallorquina. No és poca cosa. Com diria Guillem Frontera, que tengui sort, i en tindrem tots.