Fa uns dies vaig assistir a una conversa en què diverses persones més enteses que un servidor comentaven la situació econòmica actual de Menorca i els diferents escenaris post-crisi que s’estan dibuixant. El to de la conversa era el més recurrent quan s’aborden aquestes qüestions: tota la culpa, o gairebé, és dels polítics, que són uns mediocres i uns ineptes, que es dediquen a gestionar el dia a dia sense visió de futur, que no han creat unes estructures sòlides perquè Menorca sigui competitiva… bé, ja ho sabeu, o us ho podeu imaginar.
Algú va posar l’exemple del flamant Camí de Cavalls, el camí costaner que voreja tota l’illa, i que el Consell Insular de Menorca ha recuperat i rehabilitat. I ara què?, es demanava. Segons ell, els polítics han creat un bluf, una expectativa inútil, perquè, què ha de fer un turista aficionat als cavalls que vulgui venir a Menorca atret per aquest nou al·licient? Si vol dur el seu cavall, no trobarà on deixar-lo. Tampoc no hi ha prou cavalls de lloguer per satisfer una hipotètica demanda elevada. I si n’hi hagués, al llarg del Camí de Cavalls no hi ha els dispositius i recursos per satisfer les necessitats dels animals i dels cavallers.
Doncs bé: qui feia aquesta argumentació és un empresari, i tothom li va donar la raó. A ningú ―en aquell moment a mi tampoc― se li va ocórrer fer-li una pregunta que ara em sembla òbvia: si tantes possibilitats hi ha en aquest camp, per què no s’hi llença i posa en marxa un negoci? Qui ho ha de fer, açò, el Consell? No és a l’empresariat que li correspon detectar les oportunitats del mercat i emprendre (empresari ve d’emprendre) negocis productius? En tot cas, a les administracions caldrà exigir-los que donin tot el suport als empresaris que acceptin el risc de jugar-se-la en aquest nou jaciment, cosa que va des de facilitar l’execució d’obres i l’establiment de serveis, fins a fer-ne una bona promoció als mercats turístics internacionals. Ahir vaig sentir que en els propers dos anys la Fundació Destí Menorca reforçarà precisament la promoció del Camí de Cavalls a les fires turístiques. I jo em deman: hauran fet els deures els empresaris menorquins per tal que allò que es promogui no sigui únicament un espai preciós, sinó una activitat turística que generi feina i beneficis?
En el mateix ordre de coses, resulta sorprenent ―i preocupant― que el secretari general de la PIME menorquina, Pau Seguí, hagi estat aquests dies l’única veu d’entre tots els agents socials i econòmics de l’illa que hagi adoptat un to desconfiat i pessimista davant la possible descentralització dels aeroports I no és que Seguí discrepi dels polítics que volen que s’avanci en aquesta direcció, és que la seva posició no és compartida per altres veus del sector empresarial que, sense llençar les campanes al vol, sí que han subratllat les oportunitats, en lloc d’arrufar-se i accentuar les pors i els possibles riscos. L’actitud espantadissa del dirigent de PIME mostra molt poca confiança envers els emprenedors menorquins i les seves capacitats de fer-se un lloc en un escenari més obert i competitiu. I no hi ha pitjor empresariat per a un país que aquell que, d’entrada, s’empetiteix i desconfia de les seves pròpies possibilitats. El contrast al to planyívol de Seguí el posava el president d’ASHOME, Joan Melis, per a qui Menorca no té res a envejar, i no dubta de la maduresa i la solvència per afrontar el repte d’un aeroport autònom.
Els indicadors de confiança empresarial tracten de reflectir la percepció dels empresaris d’un país sobre la situació present i les seves expectatives de cara a l’evolució futura de l’economia. Però hi ha un altre indicador de confiança que no se sol mesurar, i que seria interessant conèixer: la confiança que mereixen els empresaris entre la ciutadania. Tenim notícies abastament sobre la poca confiança que ens mereix, per norma general, la classe política, però, i la classe empresarial?
L’empresariat menorquí contemporani ha demostrat que sabia crear riquesa quan els vents empenyien a favor. Ara, certament, vénen mal dades, i és quan els empresaris hauran de demostrar que també saben navegar contracorrent i, sobretot, redreçar la nau per dur-la a bon port quan els vents tornin a ser bons. Menorca necessita molta creativitat, empenta i iniciativa per garantir, que quan torni la bonança econòmica, l’illa estigui en disposició d’oferir uns productes i uns serveis atractius, competitius, moderns, innovadors, amb ganxo, creadors de noves oportunitats per a la nostra societat. Certament, els polítics han de fer la seva feina, i la primera de totes és tenir visió de país i planificar el paper de les institucions públiques amb la màxima eficiència.
Els empresaris, també.