S’ha dit molt que la nostra societat ha convertit la mort, la malaltia i el patiment en temes tabú. La cosa no ve d’ara, però la idealització de la joventut, l’adoració del cos i la mitificació de la salut ens han conduït a un ambient en què se’ns fa especialment insuportable haver d’afrontar la mort. La pròpia i la dels altres. Davant això, durant els darrers anys s’han intensificat les experiències pràctiques, de voluntariat i de professionals, així com reflexions i treballs més teòrics, que volen ajudar-nos a conviure amb aquesta realitat, natural i indefugible, i a donar-nos eines per relacionar-nos-hi d’una manera madura i no traumàtica. Llàstima que aquesta tasca, tan necessària, de vegades queda entelada pel debat simplista eutanàsia sí/eutanàsia no, i sovint no s’aconsegueix evitar el to moralitzant, la propensió a alliçonar i a dirigir el pensament del destinatari cap a les pròpies posicions, més ideològiques que sapiencials.
Però és possible fer un veritable aprenentatge personal de la mort, i això és especialment important quan el camí cap al desenllaç ha de començar per l’acceptació d’un diagnòstic fatídic, ja sigui perquè t’han descobert una malaltia crònica o perquè t’anuncien que el teu tren s’aturarà inexorablement a la propera estació. I hi ha referències que, sense voler ser persuasives, sí que són com fars que ens il·luminen l’horitzó, i ens diuen que podem aprendre molt de la manera com altres han recorregut aquest camí. Permeteu-me que us en recomani tres: la primera, una pel·lícula: Las alas de la vida, que ens mostra l’admirable llegat del metge gallec-mallorquí Carlos Cristos. La segona, un llibre: La mort íntima, de Marie de Hennezel. I la tercera, una experiència personal: acostau-vos a un malalt terminal amb qui hi tingueu confiança, deixau que us obri el seu cor i obriu-li el vostre, i no tingueu por d’aprendre a morir.