Ahir capvespre, el president Francesc Antich va comparèixer davant els mitjans de comunicació per anunciar que avui es reunirà amb tots els partits amb representació parlamentària, inclòs el PP, per tal de trobar una solució que doni estabilitat al Govern autonòmic. La veritat és que les declaracions d’Antich van ser bastant espesses, tant en la forma com en el contingut, i no van aconseguir resoldre cap de les incerteses que ja teníem abans. L’únic destacable dels quinze minuts soporífers de monòleg del president és que, en tot aquest temps, no va pronunciar ni una sola vegada la paraula corrupció. Ni una sola vegada. Vivim al mateix país?
Ben mirat, de tots els escenaris possibles n’hi ha poquíssims que puguin garantir l’estabilitat que reclama el president. Si vol governar en minoria, algú li haurà de garantir els vots necessaris per aprovar els pressuposts i continuar la legislatura. No pot trencar amb UM i mantenir el pacte amb el Bloc, perquè aquest no té els diputats necessaris per assegurar la majoria. Llavors, ha apuntat alguna mena de govern de concentració. I això, és clar, inclou el PP. Però durant els darrers dies, els dirigents d’aquest partit ja han deixat prou clares les seves condicions: si Antich vol agafar la seva mà estesa, ha de rompre amb el Bloc. Llavors sí que podria governar en minoria, perquè el PP l’estalonaria des del seu grup parlamentari. L’alternativa a aquesta opció, l’única que queda, és la dissolució del Parlament i la convocatòria anticipada d’eleccions, escenari que el president considera com l’última i indesitjable possibilitat.
El Sr. Antich ha parlat d’introduir un canvi radical en la manera de fer política. Té tota la raó. I precisament per això, resulta bastant surrealista pensar que l’incendi creat per l’esclat continuat i sostingut d’escàndols de corrupció i d’imputacions de membres en actiu del Govern i d’altres institucions es pot apagar amb benzina. No és admissible que el president pretengui solucionar el desgavell institucional creat per la corrupció, de bracet del partit que ens va menar a tots a aquesta situació sota la batuta de l’inefable Jaume Matas. El PP encara ha de demostrar que ha trencat amb aquella ignominiosa etapa, i que està disposat a renovar-se per tornar a merèixer la confiança dels ciutadans d’aquest país. De moment, tot el que ens puguin explicar només és l’expressió de bons desitjos.
Així i tot, és natural que els actuals dirigents populars estenguin la mà al president Antich. És la seva gran oportunitat. Però no la d’Antich. Si el president agafa aquesta mà, ha de ser conscient de les conseqüències d’aquesta decisió. Vaja, segur que ho és, conscient, i probablement per això no en va parlar a la roda de premsa d’ahir. Si Francesc Antich tira per aquí, automàticament fa bo el PP. De cop i volta, li regala la credibilitat perduda. A on quedaria tot allò que el propi Antich ha dit i repetit fins ara sobre la manca de legitimitat del PP mentre no purgui els abusos comesos per la seva gent durant l’anterior etapa de govern? Com es podria creure ningú que es pretén introduir “un canvi radical en la manera de fer política” en base a un pacte que significa enterrar la destral de la guerra contra la corrupció? Algú es pot imaginar que el PP doni oxigen al PSOE gratis? Un possible pacte PSOE-PP no és tan sols un escenari democràticament poc higiènic, sinó molt poc intel·ligent per part del Sr. Antich. Seria molt difícil d’explicar, i més encara de fer creure, que la prioritat del Govern és la lluita contra la corrupció política i per la regeneració democràtica. Si el Sr. Antich vol lluitar contra la desafecció ciutadana envers la política, aquesta via alimentaria exactament les energies contràries.
Què s’ha de fer, doncs? Les coses es poden veure d’una altra manera si en lloc de plantejar la possibilitat de la convocatòria d’eleccions anticipades com la darrera alternativa, ho veim com a primera opció possible. Deia ahir Francesc Antich que la seva prioritat és donar respostes als ciutadans, perquè la situació creada és excepcional i el que no es pot fer és romandre passiu. Bé, potser el que caldria demanar-li és que no ens en doni cap de resposta, sinó que ens doni la paraula als ciutadans, i que siguem nosaltres, amb el nostre vot, els qui diguem com s’ha de resoldre aquest desori. Potser encara ens equivocarem i l’esguerrarem, perquè la llei de les majories no atorga ni nega veritats. Però en democràcia, qui té més dret a equivocar-se és el poble quan fa ús de la seva llibertat i tria els seus representants.
President, donau-nos la paraula. De què teniu por?