De les més de 500 persones que dia 12 d’octubre van saltar la tanca del Camí de Ternelles de Pollença, per reivindicar l’accés públic i obert d’aquest camí, el nom més qüestionat ha estat el de Biel Vicens, conseller de mobilitat del Govern de les Illes Balears. Hi havia altres càrrecs públics: diputats, regidors… A causa d’aquest afer, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Pollença, Bartomeu Cifre (PSM), ha estat expulsat de l’equip de govern pel batle d’UM, Joan Cerdà. Però Biel Vicens ha concentrat el gruix de les crítiques, per la seva condició de conseller.
Les explicacions que va donar aquesta setmana al Parlament un altre conseller, el de Medi Ambient, Miquel Àngel Grimalt (UM), argumentant que la marxa reivindicativa estava autoritzada però que els seus participants es van extralimitar, incomplint les condicions de l’autorització, encara han atiat més el foc dels contraris al gest del conseller Biel Vicens. En la seva línia habitual, El Mundo l’acusava de «pasarse la ley por montera». Però també des d’altres plomes presumptament progressistes es dejectava la participació de Biel Vicens en aquesta marxa.
Des de Menorca, tot aquest afer m’ha recordat la llarga cadena de marxes populars que, no fa gaires anys, van aconseguir, a base de perseverança i insistència, la recuperació pública i l’obertura del Camí de Cavalls. També en aquest precedent hi havia càrrecs públics que saltaven tanques. També van ser acusats de tenir una actitud impròpia d’un càrrec públic, perquè, es deia, saltar-se una tanca privada i una normativa és l’antítesi del que ha de fer un representant públic, que és complir les lleis i les normes…
Per contra, servidor consider que el salt de la tanca de Ternelles per part del conseller Biel Vicens, així com la de tots els ciutadans —càrrecs públics inclosos— que van saltar parets i barreres del Camí de Cavalls de Menorca, no sols no són censurables, sinó que són d’agrair. Són els salts que dignifiquen la política i els polítics, perquè les normes i les lleis no són un valor absolut en sí mateixos. Per contrast amb el salt de Biel Vicens, que em sembla lloable, el que em fa empegueir són els altres salts de tants consellers i càrrecs públics de l’anterior legislatura, alguns encara amb altes responsabilitats en aquesta (no faig la llista, perquè cada dia creix), que se saltaven lleis, normes, valors, disposicions, procediments, ordenacions, reglaments, i els principis morals més elementals, i no ho feien com a gest de protesta contra una norma considerada injusta (aquest seria el cas de Biel Vicens), sinó per afició a l’esport preferit d’questa infumable patuleia: la corrupció sense fre i sense límit.
Si no som capaços d’entendre que entre el salt del conseller Biel Vicens i aquests altres salts hi ha, pel cap baix, la mateixa distància que l’abisme que separa el cel de l’infern, és que, probablement, no ens mereixem tenir uns polítics diferents dels qui ens han estat estafant i robant.