Dissabte passat, dia 17 d’octubre, va ser el Dia internacional per l’eradicació de la pobresa. Amb aquest motiu, els distints mitjans de comunicació han donat abundant informació, malauradament coincident: la crisi econòmica està incrementant de manera alarmant la precaritat i la insuficiència de recursos econòmics d’un nombre creixent de persones i de famílies, i els mecanismes habituals de lluita contra l’exclusió social evidencien la seva incapacitat per evitar que molta gent acabi creuant la barrera que separa una situació puntual de dificultats econòmiques, d’una situació d’autèntica pobresa, de la qual és molt més difícil recuperar-se.
Alguns estudis, més especialitzats, detallen els sectors socials a on s’està produint un increment més dramàtic dels nivells de pobresa, i demostren fins a quin punt les conclusions de l’Informe FOESSA, presentat per Càritas Espanyola encara no fa un any, apuntaven en la direcció correcta. Un dels “punts vermells” que aquest Informe destacava era l’envelliment i la feminització de la pobresa; és a dir, que malgrat els anys de bonança econòmica que hem viscut, el percentatge de població pobra a l’estat espanyol no sols no ha minvat, sinó que entre la gent gran, i especialment entre les dones grans, encara ha empitjorat.
Doncs bé: açò, que era una tendència, ara s’ha consolidat i s’ha agreujat. A través d’un article que signa Marcos de Castro, ex-president de la Confederació empresarial espanyola d’economia social (CEPES), al darrer nombre de la revista “Lares”, he conegut un estudi publicat a principis d’estiu pel Ministeri de Sanitat, realitzat a partir d’una enquesta sobre les condicions de vida de la gent gran, que tira per terra la idea que el nivell de protecció i assistència de la gent gran es troba en uns nivells acceptables. En aquest estudi hi ha dades realment inquietants. La primera: si a Espanya l’indicador de pobresa assoleix el 20% de la població, entre les persones majors de 65 anys arriba al 31%. L’únic estat de la Unió Europea que està pitjor és Xipre. I si es compta per sexes, la xifra arriba al 33%.
Marcos de Castro apunta a la necessitat que els poders públics, i els principals responsables polítics especialment, posin en marxa tots els mecanismes necessaris per capgirar aquestes funestes tendències del model socioeconòmic vigent, amb independència de les circumstàncies de crisi que periòdicament es puguin produir, com en el moment actual. I té raó. Però de Castro va més enllà: “tot això són dades que haurien de fer repensar el nostre model de societat, que intenta vendre felicitat des dels mecanismes de publicitat, oblidant realitats de marginació i exclusió inexcusables, que existeixen i ens envolten.” En efecte: és imprescindible no tirar pilotes fora, no acontentar-se amb la crítica a la insuficiència o ineficàcia de les mesures polítiques. És necessari fer també una profunda autocrítica. Perquè davant l’evidència de tantes persones majors pobres, solitàries i amb una atenció precària, qui s’ha de sentir interpel·lat en primera instància no són les administracions públiques, sinó les persones concretes que estan més a prop d’aquests majors desatesos: els seus familiars, els veïns, els amics, els coneguts.
Les institucions de l’estat del benestar, tot i que han de promoure la provisió de serveis de qualitat per fer front a les necessitats dels ciutadans, no podran mai substituir les dinàmiques socials generadores de solidaritat i justícia. L’estat no pot ser la tapadora que dissimuli les mancances d’una societat que -les xifres canten- deixa a la cuneta un nombre tan elevat de persones grans. Sí, d’acord, en l’agenda dels poders públics, l’atenció a les persones majors i pobres no ocupa un lloc gaire rellevant, però… i en la nostra agenda? És gaire diferent?