Els dos elements de què està feta la informació periodística, a saber, la imatge i la paraula, són espases de dos talls: poden servir tant per traslladar-nos i explicar-nos un fet, com per emmascarar-lo o distorsionar-lo. Però mentre que la paraula sempre requereix una elaboració i implica una interpretació, les instantànies captades pels arriscats fotoperiodistes tenen la virtualitat de traslladar a tot el món, de manera immediata, una informació directa, de primera mà, sobre un conflicte o un fet que reclami la comprensió, la solidaritat o la protesta. És clar que les imatges es poden manipular, i que amb una imatge es pot tergiversar la realitat. Recordareu aquell video d’un corb marí negat de petroli que es va difondre durant la primera guerra del golf, que es va convertir en el paradigma de les possibilitats de la utilització fraudulenta de la informació gràfica.
Però fixem-nos que en aquest cas no estam parlant de la feina del fotoperiodista, sinó de l’adulteració de la seva obra. Per contra, quan algú ha aconseguit filtrar fotografies o videos comprometedors i s’ha provat que no es tractava d’imatges trucades -recordem el cas recent dels excessos del personal de seguretat de l’ambaixada nord-americana a Kabul-, resulta molt difícil que ningú pugui desmentir o justificar la realitat que aquella imatge mostra i denuncia. Per això, la crisi del fotoperiodisme de què parla el director del festival Visa pour l’image amb motiu de la seva 21a edició, apunta a un perill molt més greu que les simples dificultats d’un sector professional: és un avís a tota la societat, que pot perdre una arma primordial de la defensa de la informació lliure arreu del món.
Descarrega’t el reportatge «Perpinyà duu dol del fotoperiodisme»