A final del mes de juny, el president afganès i candidat a la reelecció, Hamid Karzai, va fer una (enèsima) crida als grups talibans perquè abandonessin les armes i es reintegressin a la vida política del país, presentant-se a les eleccions presidencials convocades per al 20 d’agost. Dues setmanes més tard, dia 15 de juliol, la secretària d’estat nordamericana Hillary Clinton s’afegia a aquesta línia, assegurant que els EUA donarien la benvinguda als insurgents que abandonin les armes, se separin de la xarxa terrorista Al Qaeda i acceptin la Constitució afganesa.
No havien passat vint-i-quatre hores quan els principals dirigents talibans rebutjaven frontalment qualsevol iniciativa de diàleg i asseguraven que mai no deposaran les armes. Però l’obstinació dels talibans en la seva habitual línia dura no va impedir que el secretari general de l’OTAN, Anders F. Rasmussen, de visita a Kabul dia 5 d’agost, es mostrés novament a favor d’una estratègia combinada de força militar i oferta de diàleg per a la pacificació d’Afganistan. Per a Rasmussen es tracta de fer “passes pragmàtiques” per donar més seguretat a les tropes estrangeres i reduir dràsticament la violència, que colpeja tant els militars com la població civil. I deixava clar que no es tracta de pactar una sortida negociada amb la insurgència, sinó d’acordar les condicions de la seva rendició… i incorporació a la política afganesa.
Finalment, arran de la brutal cadena d’atemptats talibans de la setmana prèvia a les eleccions, perpetrats amb intenció de boicotejar la jornada electoral, alguns dirigents occidentals i la majoria de mitjans de comunicació dels EUA i d’Europa s’han apuntat a la reivindicació d’un canvi en l’estratègia seguida fins ara, per apropar el final de la violència. Un important diari català en feia fins i tot un editorial, reclamant que es “defineixin amb nitidesa els objectius de la missió i estableixin una estratègia de sortida que no impliqui la rendició, però tampoc una guerra indefinida que supera els mil morts entre les tropes occidentals.”
Totes aquestes declaracions i notícies s’han produït simultàniament al malson que hem patit aquest estiu a les Illes Balears, quan la banda terrorista ETA ens ha despertat a cop de bombes i de mort d’aquell plàcid somni que ens feia creure que a les Illes estàvem lliures del risc d’un atemptat. I no puc, ni vull, evitar que un conflicte em susciti preguntes en relació a l’altre. Si a l’Afganistan és possible defensar la via del diàleg per la pau sense que això sigui inevitablement qualificat de cessió als terroristes, d’entrar en el seu joc, de cedir a les seves pretensions, etc., per què en el cas de la lluita contra ETA no tenim ni tan sols el dret a plantejar-nos aquestes qüestions sense que ens caigui al damunt el xàfec habitual d’acusacions d’insensibilitat amb les víctimes del terrorisme? Si en relació a l’Afganistan no es qüestiona la legitimitat moral de plantejar una estratègia que combini l’acció militar amb el diàleg per aconseguir la pau, no com a concessió als talibans sinó precisament perquè es volen evitar més morts innecesàries, per què aquí resulta que és immoral plantejar la possibilitat d’una represa d’un procés de pau, malgrat que afirmis per activa i per passiva que no defenses una negociació amb contraprestacions sinó la gestió del final d’ETA?
Els ciutadans i ciutadanes tenim dret a dubtar de l’eficàcia del model estrictament policial de lluita contra ETA, perquè aquesta organització criminal ja fa cinquanta anys que cueja i mata. És legítim qüestionar la validesa de l’estratègia de treure pit per assegurar que els terroristes es podriran a la presó, que només els espera la derrota sense condicions, i tota la llista declaracions reiterades tantes vegades que ja sonen a frase feta. Fa mal d’entendre que per a resoldre tots els conflictes del món s’invoqui el diàleg —Afganistan, Israel/Palestina, Sàhara—, i que en canvi per a la resolució del conflicte basc aquesta possibilitat sigui un anatema absolut. El fracàs del darrer procés de diàleg amb ETA no invalida per sempre i de tota manera la via del diàleg, d’algun tipus de diàleg.
El que em duu a pensar d’aquesta manera no és, per res del món, un intent de comprendre els motius d’ETA, i molt menys la temptació de pensar que cedint una mica a les seves pretensions, acabaran afluixant i abandonaran les armes. En tot cas, sí que em mou més el desig de pau que el de victòria, i la compassió amb les víctimes, passades i futures, més que no pas la dignitat de les institucions. Em mou un desig intens i apressat de veure que tots els ciutadans, i especialment els polítics de qualsevol filiació, els policies, militars i empresaris bascos, puguin caminar amb llibertat pel carrer. Em mou el desig de no haver de plorar mai més la mort d’innocents, i de veure les sigles d’ETA només als llibres d’història.