Quan ahir vespre ens miràvem en família «Casal Rock», ens vam adonar que la icona identificativa de TV3 incorporava l’etiqueta “cat”, al costat del logo habitual. Però no hi vam donar cap importància perquè no vam comprendre el que això significava. Ho hem sabut avui, gràcies a Vilaweb, que ha difós la queixa, justa i irada, de l’Obra Cultural Balear: TV3 ha deixat d’emetre a les Illes Balears, i ha substituït el senyal que enviava a les Illes pel de TV3cat, el canal internacional de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació.
Si el fet ja és prou greu en ell mateix, perquè suposa una passa més en la progressiva fragmentació de l’espai català de comunicació, les primeres declaracions del president del CCMA, Albert Sàez, ens acaben de tirar la moral pel terra, o bé ens fan bullir la sang, segons que el tarannà de cadascú davant les adversitats sigui el pessimisme o la indignació. Perquè Albert Sàez no sols considera normal aquesta nova situació, sinó que la valora com un avanç respecte al que teníem. Òbviament, Sàez escull els termes que més li convenen per poder establir una comparació totalment odiosa: la de posar la situació actual en contrast amb l’època en què IB3 emetia en castellà.
Realment consideren, els responsables de la CCMA i el conjunt d’actors o figurants d’aquest drama -direccions de TV3 i d’IB3, Govern de les Illes Balears, Generalitat de Catalunya-, que l’espai nacional de comunicació va bé i millora? O és una simple autojustificació perquè són incapaços d’admetre que totes les decisions que han estat prenent al llarg dels darrers anys han estat equivocades i perjudicials per als interessos dels qui volem viure i comunicar-nos en català? En qualsevol dels dos casos, la situació és patètica. Tant si s’ho creuen com si ens enganyen, la realitat és exactament la contrària: allà on ens venen que avançam cap a la normalització de l’espai de comunicació en català, només podem constatar que progressam amb pas ferm i esperit enardit cap a la subnormalitat nacional més irrisòria.
Jo no veig que els canals de televisió que emeten en castellà hagin entrat en cap disputa sobre legalitats, drets d’emissió o flors i violes. El que impera entre ells és la competència ferotge per guanyar la cursa pel “share”. El resultat és sumatiu: més canals, més oferta, més possibilitats d’elecció (no parlarem ara de la qualitat: aquest seria un altre debat). En canvi, els canals que emeten en català, a partir de la col·laboració i el suport mutu, el que estan aconseguint és reduir la nostra llengua a una anècdota marginal dins el nou panorama de la TDT. Gràcies a que s’entenen, els espectadors cada dia tenim menys possibilitats d’elegir. Si les coses van així, més valdria que es barallessin. Hi sortiríem guanyant.
Tot plegat, absolutament lamentable. I el més decebedor és que tot això passa quan a les Illes Balears i a la Generalitat hi ha governs de progrés, amb un component nacionalista important, i quan el discurs oficial és el de promoure la normalització del català i incrementar el seu pes en l’espai de comunicació. Si es descuiden…! No, aquí no podem apuntar amb el dit els enemics de la llengua, els submarins dels interessos espanyols, la mà fosca de no sé qui. No. Són els que ho tenen clar els que l’estan esguerrant. I com més mar, més vela. Vaja, supòs que els nacionalistes espanyols que dissabte passat es manifestaven a Palma en contra de la normalització de la nostra llengua es deuen fer un tip de riure: allò que no han aconseguit ells per la via de la repressió lingüística, ho estan aconseguint els seus odiats adversaris, els que se suposa que potencien el català, i tot això. Amb amics així, qui necessita enemics?
I diumenge hi ha eleccions. Com perquè ens puguem creure res del que ens expliquen.