El conflicte de Darfur és una d’aquelles tragèdies que solem anomenar “conflictes oblidats”. Heus aquí la paradoxa: el moment en què els recordam per posar-los aquesta etiqueta és un dels breus instants en què són rescatats de l’oblit, per tornar a caure tot d’una en la fosca i la indolència. També solen tenir una fugaç entrada en l’agenda mediàtica quan hi succeeix algun fet extraordinari, tot i que aquesta qualificació moltes vegades no té res a veure amb la magnitud de la tragèdia, sinó amb els danys col·laterals que puguin rebre els interessos -polítics, econòmics, informatius- de l’anomenat primer món.
Walter Benjamin va assenyalar que són els records dels avantpassats esclavitzats, i no els somnis d’alliberar els néts, allò que impulsa els homes i les dones a la rebel·lió. I Max Horkheimer, sobretot en les seves velleses, va insistir que el rescat del pou de l’oblit de les víctimes de la injustícia és una condició indefugible d’una solidaritat que aspiri a ser alguna cosa més que sentimentalisme tranquil·litzador de la consciència. Per això, la sortida obligada dels cooperants internacionals de la província de Darfur, no hauria de ser vista com el final de la seva missió. La seva experiència els legitima per començar ara una tasca de conscienciació i d’exigència de resposta de la comunitat internacional que aconsegueixi subvertir la lògica de la història i obrir la possibilitat de la pau.
Descarrega’t el reportatge «Darfur, la pitjor tragèdia humanitària»