Cal admetre que el conegut assaig La vellesa, de Simone de Beauvoir, ha tornat vell. No seria just sostenir que la societat d’avui tracta els vells amb la mateixa displicència que la que denunciava l’escriptora francesa fa una quarantena d’anys. Moltes de les mancances que ella va posar de manifest -l’abandonament social de la majoria d’ancians, la inexistència de polítiques públiques específiques, l’absència de suports assistencials fora dels hospicis, i un llarg etcètera- han estat corregides, ni que sigui d’una manera parcial i incompleta.
Això no obstant, hi ha un aspecte de l’anàlisi de Beauvoir que continua tenint completa vigència, i és quan constata que, malgrat que la gran majoria de nosaltres arribarem a vells, som incapaços de reconèixer-nos en els vells. Ens comportam com si mai no ens hi haguéssim de fer, i en conseqüència vivim la nostra relació amb la vellesa amb una enorme estranyesa, vivim sense preparar-nos per al dia que serem vells. Sí, hem desplegat molts recursos per a la tercera edat, però els vells són uns altres, no són uns nosaltres anticipats. Per aquí, crec, s’apunta una tasca que la societat pot i ha de fer: ara ja no es tracta tant d’habilitar recursos i serveis per als vells, sinó amb els vells. Per això pens que els projectes i les iniciatives socials que incorporen la perspectiva intergeneracional marquen la pauta a seguir. Són molt més que una anècdota o un detall interessant.
