El treball de la Dra. Catalina Amer és, sense cap dubte, un servei a la societat força útil i perfectament exportable a altres realitats. D’ençà de Wittgenstein, coneixem l’enorme poder dels jocs del llenguatge, capaços de revelar el pensament i les posicions dels individus i de la societat que els utilitzen, i també, degudament “conduïts”, de crear el pensament, de fer veure i entendre la realitat d’una determinada manera. La Dra. Amer ens mostra com el tractament del tema de la discapacitat per part dels mitjans de comunicació ens revela la manera com la societat mallorquina percep aquesta realitat, i alhora permet veure com els poders públics, les empreses i les associacions d’afectats, en tant que principals generadors de notícies sobre aquesta qüestió, han contribuït a modular i a fer-ne canviar la nostra visió.
La metamorfosi dels noms i els adjectius utilitzats per descriure la discapacitat és un bon indicador d’aquest procés. Tanmateix, hauríem d’anar alerta a no confondre els noms que posam a les coses amb la realitat mateixa. La dictadura del llenguatge políticament correcte ens aboca a l’eufemisme, que no revela sinó que oculta i dissimula. La situació actual de les persones amb discapacitat, per molt que ja no les anomenem retardades, invàlides o subnormals (sí: aquest mot absolutament degradant figurava fins i tot als textos legals!), no convida precisament a l’autocomplaença. El camí que queda per recórrer és encara molt llarg, i fa falta alguna cosa més que paraules adequades.