Ja fa alguns anys, un amic va subscriure un apadrinament: a través d’una ONG local, coneguda i de confiança, cada mes destinaria mil pessetes a sufragar l’Educació Secundària d’un al·lot de Nicaragua. El jove, que deia voler formar-se per servir la comunitat i la cooperativa agrícola que els seus pares havien aixecat durant els anys de la revolució sandinista i animat pel suport econòmic que rebia des de molt lluny, es va capbussar en els estudis. Va acabar la Secundària amb notes brillants. El meu amic, que és un home de possibles, va decidir continuar-li pagant els estudis superiors. Al cap de set anys, aquell jove s’havia llicenciat en Medicina. Poc després d’obtenir el títol, va ser contractat per un hospital de Managua i ja no va tornar a la seva comunitat d’origen. El meu amic ho va trobar injust. “Jo l’he ajudat perquè servís la seva comunitat i ell s’ha aprofitat de la meva ajuda per construir-se el seu propi futur”, es queixà al president de l’ONG. I aquest no va tenir cap emperò a confrontar-li, justament, la injustícia del seu criteri: “Però tu què has fet, aquests anys, una inversió esperant interessos? La solidaritat ha de ser gratuïta, que vol dir que no n’has d’esperar res a canvi. Si no és així, diguem-li una altra cosa.”
