En l’esquema clàssic de l’estat del benestar, sobretot a partir de Keynes, l’empresa i l’estat tenen dues funcions socials distintes i complementàries. L’empresa ha de crear treball i riquesa, i l’estat ha de regular les condicions de treball, el funcionament del mercat, i repartir la riquesa generada. Però després de la tempesta neoliberal, que la profunda crisi actual qüestiona de soca-rel (esperem que per sempre), la proposta keynesiana ja no es pot agafar com un esquema tancat. Els poders públics també han de crear riquesa, i les empreses també han de contribuir a les millores socials, no sols transferir recursos a l’estat perquè ell ho faci.
Tots dos actors, juntament amb la societat civil, tenen responsabilitats compartides, no són compartiments estancs. Sempre hi ha oportunistes, certament, com algunes grans corporacions energètiques que ens enfloquen una publicitat més verda que una campanya del GOB, preocupats per fer-nos creure que la Mare de Déu nom Joana o que consumir el seu petroli neteja l’aire. Convé destriar el gra de la palla, i la responsabilitat social empresarial de les simples operacions de rentat de cara. I d’una cosa no n’hi ha dubte: els millors exemples de solidaritat empresarial no els trobareu mirant la televisió o en campanyes de màrqueting solidari, sinó a prop vostre, al costat de casa. Les petites empreses són les qui estan més ben posicionades per guanyar la batalla de la credibilitat social. Una promesa, i un repte.
