Ens hem acostumat a una dualitat: tothom accepta, formalment -sobre el paper- la Declaració universal dels drets humans, però arreu del món hi ha mil i una situacions que palesen el seu incompliment, la seva conculcació flagrant i sistemàtica. Això ens dol i ens rebel·la i, tanmateix, no deixam de sentir aquest drama com un problema aliè. Quan les lleis del nostre país reconeixen un dret i no constatam la seva materialització, ho identificam com un problema realment nostre. Això dels drets humans, en canvi, sempre és a ca d’altri. Ens sumam amb convicció sincera a tal o qual campanya pel respecte als drets humans d’un poble o un col·lectiu, però sempre són els altres.
Supòs que això és fins a cert punt inevitable en un entorn de benestar i llibertats democràtiques generalment garantides com el nostre. Però convindria anar pensat si la inestabilitat del món, la crisi de les regles de joc internacionals i mesures com els controls de seguretat que s’estan implantant per frenar la famosa amenaça del terrorisme global no estan minant el ple exercici dels drets humans, també per als qui fins ara hem tingut sort. No fos cas que es repetís l’amarga experiència que Martin Niemöller explicava al poema Quan van venir els nazis…: que al final sigui massa tard.
Veure el reportatge «La declaració de drets humans és paper mullat»