L’ha dita grossa, el senyor Stiglitz: La crisi de Wall Street és per al mercat el que la caiguda del mur de Berlín
fou per al comunisme . Pel Nobel d’economia de 2001, la fallida del model financer especulatiu representa la mort del fonamentalisme del mercat omnipotent. Es veu que a partir d’ara les coses s’hauran de fer d’una altra manera, sí, però qui ho farà? Calen nous mecanismes de regulació, però qui els ha d’implantar? Els estats? Els organismes supraestatals? I què faremels ciutadans, pagar imirar?
Si l’absència d’una societat civil potent a molts països de l’est europeu va ser un problema gravíssim quan va caure el mur de Berlín, ara que ha caigut del mur de Wall Street hauríem d’aplicar la lliçó. Necessitam l’articulació de xarxes de participació ciutadana capaces d’incidir de debò en el nou ordre socioeconòmic que s’intueix. I no puc evitar de demanar-me si els fòrums socials i el moviment internacional per una globalització alternativa seran capaços de jugar aquest rol. Aquest moviment té el risc de ser molt enrotllat però tenir poca incidència. I aquí no serveix de res allò que diuen de l’esport, que l’important és participar. No. Ara el repte és participar per guanyar, o com a mínim intentar-ho. Ser-hi, en qualsevol cas. Perquè ja ho deia Joan Fuster: la política, o la fas o te la fan.
Veure el reportatge «La diplomàcia dels suburbis: crida per una altra Europa»