El mòbil de Carles va vibrar. Se’l va treure de la butxaca i va llegir l’SMS que acabava d’entrar: Nen 1 any leucèmia greu necessita sang RH O- urgent. Crida 6309755XX. Passa-ho. Gràcies.
-Un altre d’aquests odiosos missatges falsos que s’aprofiten de la sensibilitat de la gent per fer consumir telèfon -va dir a Alícia mentre premia el botó Suprimir i es guardava l’aparell-. Diuen que darrere aquestes gracietes hi ha les operadores de telecomunicacions.
A ella no li va agradar gens aquella lleugeresa. El foradà amb la mirada i li llençà un enfilall de preguntes com sagetes.
-N’estàs segur? És impossible que sigui veritat? Què hauria passat si haguessis telefonat a aquest número? Quants receptors es deuen haver molestat a comprovar la veracitat o falsedat del missatge? T’imagines que, encara que sigui mentida, tothom que l’ha rebut anàs a donar sang?
I van encetar una ridícula discussió sobre la ingenuïtat d’Alícia i la fatxenderia de Carles. Al final, ell va cedir: a despit del pànic que li causaven les agulles, l’endemà aniria al Banc de Sang. Per provar-ho.
Però Carles mai no va arribar a donar sang. Amb l’analítica que li van fer, prèvia a la primera extracció com a donant, li van detectar un procés leucèmic incipient. La detecció precoç i les transfusions que va rebre de centenars de donants anònims li van salvar la vida.
I aquesta història, és veritat?