Les polítiques de cooperació al desenvolupament no són solidaritat. Els projectes de les ONG no són solidaritat. Les teves donacions i contribucions al progrés de les persones i els països empobrits no són solidaritat. En tot cas en són, o n’han de ser, l’expressió i el ferment. Però pens que és bo no confondre la gimnàstica amb la magnèsia. És fàcil topar-te amb la frivolització d’aquest concepte, amb la seva conversió en una etiqueta útil per identificar en nom seu qualsevol cosa.
Es poden fer donacions econòmiques, i fins i tot projectes de cooperació amb resultats indubtablement positius, que no neixin de la solidaritat, sinó, per exemple, de la necessitat de polir la imatge social d’una marca comercial, o de la freda execució burocràtica d’una partida pressupostària d’una administració pública. Però la solidaritat és i exigeix alguna cosa més. Sentiment i virtut alhora, és com la intel·ligència: creix utilitzant-la. Per això és molt interessant que les institucions públiques, amés de fer projectes i de cercar resultats quantitatius en les seves polítiques de cooperació, duguin a terme accions i campanyes de sensibilització que ens convoquin a l’exercici personal i col·lectiu de la solidaritat, això que Pablo Neruda va definir -és difícil superar-ho- com la tendresa dels pobles.
