Ryszard Kapuscinski, mestre indiscutible dels periodistes dedicats a informar sobre el terreny de les realitats més crues del planeta, durant els darrers anys de la seva vida organitzava, juntament amb el seu amic Gabriel García Márquez, un curs anual per a joves periodistes. El reporter polonès no es cansava d’advertir els seus oients de dos grans perills que cal evitar en aquesta professió: l’empoltroniment en les redaccions (o en les habitacions dels hotels) i la desconnexió entre la pròpia experiència i la informació que ofereixen. No els cridava a mantenir una objectivitat asèptica, sinó a exercir un periodisme compromès, responsable i posat al servei dels drets humans.
Poquíssims dels periodistes perseguits, represaliats, tancats o morts arreu del món són coneguts. Alguns, com el marroquí Alí Lmrabet, han tingut, diguem-ne, la sort que la seva experiència ha estat difosa arreu del món. Però per norma general, com mostra el recent informe de Reporters sense Fronteres, els reporters perseguits són professionals anònims: joves periodistes que s’han llançat al carrer per parlar d’allò que veuen i que sense tenir fusta d’heroi han unit vida i feina amb un coratge admirable. Aquests joves, siguin d’on siguin, són els millors deixebles i hereus del mestratge de Kapuscinski.
