L’anomenat turisme solidari és, de moment, un fenomen incipient. Com altres projectes econòmics alternatius, encara és prest per destriar què hi ha d’oportunitat i què d’oportunisme. Hi haurà de tot, no en tinguem cap dubte. El temps i les bones pràctiques s’encarregaran de destriar el gra de la palla. En qualsevol cas, ja comença a ser fàcil conèixer directament iniciatives d’ONG o experiències personals que apunten en una direcció força suggerent.
A Mallorca tenim la iniciativa de Veïns sense Fronteres i la CEPAC a l’Àfrica. Uns amics menorquins, actualment cooperants a l’Equador, m’han parlat del potencial de petits projectes turístics com una gran eina de desenvolupament comunitari de zones deprimides, allunyades dels circuits turístics convencionals. Un matrimoni mallorquí, tots dos metges, va celebrar les seves noces d’argent fent un viatge amb els seus fills a l’Índia per oferir durant un mes els seus serveis a població sense recursos.
Benvingudes siguin totes aquestes iniciatives, i tant deboque cada cop hi hagi més gent que descobreixi el valor d’un viatge de quinze dies que comporti la cooperació amb iniciatives solidàries en països empobrits. De tota manera, el més important no seran aquests quinze dies, sinó com aquestes experiències afectin la vida d’aquets viatgers solidaris durant els altres 350 dies de l’any.