A finals de la dècada dels vuitantes, les hortes d’Almeria van sofrir una transformació espectacular: en molt poc temps s’hi van construir milers de metres quadrats d’hivernacles, important mà d’obra barata, bàsicament del Marroc, per a la seva explotació. El canvi del paisatge va ser tan intens que la gent va batiar la regió -municipis de Mojácar, El Ejido i altres- com el “Mar Blanco”, perquè això és el que pots veure des d’un avió: un mar immens de plàstic blanc. Va ser un creixement desordenat, caòtic. Ningú no va preveure que els jornalers, a més de treballar de sol a sol, necessitaven un lloc per a viure. Les cotxeries i magatzems reconvertits en fràgils habitatges prest es van saturar, i molts no van tenir més remei que construir-se barraques.
En una ocasió, uns turistes que volien veure des de terra el famós “Mar Blanco” van quedar astorats en descobrir, al costat d’un hivernacle dotat de moderníssimes instal·lacions, un cobert miserable fet de canastres rompudes. A fora hi havia quatre homes asseguts a terra, fumant en silenci, la mirada esvaïda. Una mica més enllà, un altre home cremava plàstics vells d’hivernacles desmuntats, empudegant l’aire de fum negre i espès. Un dels turistes va diagnosticar ràpidament la situació: “és la seva cultura”.
