Servidor no som actualment un afectat, però sí que ho vaig ser en la meva condició de familiar d’un malalt de càncer: mon pare, que va morir l’octubre de 2006. Aquell era un moment en què l’absència d’un servei estable d’oncologia feia totalment evident el greu dèficit d’atenció als malalts de càncer de tot Menorca. Per açò, em vaig alegrar moltíssim en saber que, gràcies a les mobilitzacions dels afectats, la Conselleria de Salut “fitxava” un oncòleg de fora, amb la vocació de construir un equip i un programa d’atenció estables.
Un any i pico després, la destitució del Dr. Carulla i l’anunci de dimissió del seu equip no poden ser rebuts d’altra manera que com una mala notícia. Per la vinculació afectiva que sent en relació a aquest afer, a causa de la vivència personal encara molt tendra, seguesc amb molta preocupació totes les notícies i els comentaris que es fan a l’entorn d’aquest conflicte. Vull expressar, per endavant, el meu suport i comprensió cap a tots els malalts que ara veuen perillar una atenció digna i de qualitat, i lluiten perquè no es torni a l’anterior situació d’inestabilitat i atenció deficitària. I per tant, crec és digne de ser aplaudida la implicació d’afectats, familiars i ciutadans en demanar als responsables del sistema públic de salut una resolució ràpida i eficient de la crisi.
Però enmig de tot l’enrenou ocasionat, confés amb franquesa que m’hi està mancant, junt a les cartes dels malalts que, gràcies a l’encert de l’atenció rebuda, han salvat la vida, una altra visió: la dels malalts que no han superat la malaltia i ja no són entre nosaltres. Aquí és de justícia reconèixer explícitament la feina imprescindible i de gran qualitat de l’equip de pal·liatius de l’Hospital, encapçalats pel Dr. Javier Lacueva.
El càncer és una lluita terrible entre la vida i la mort, i tot i que mentre hi ha vida hi ha esperança, hi ha un límit entre l’obligació dels metges per salvar la vida del malalt, i l’acarnissament que pot suposar mantenir una persona viva en unes condicions de sofriment extrem. Quan ja no hi ha res a fer, arriba el moment difícil però inevitable de comunicar-ho als familiars, i aquests han de passar pel tràngol de decidir com ho comparteixen amb la persona malalta terminal. Aquí hem de reivindicar que els metges no decideixin per nosaltres, que ens donin el suport i les eines per participar en la decisió. Aquesta és la feina que des de fa anys, i en unes condicions sovint fràgils i poc reconegudes, vénen fent els professionals de l’equip de cures pal·liatives de Menorca. Malauradament, la seva tasca no pot ser reconeguda directament pels malalts que tracten, perquè justament els atenen quan comença el camí irreversible de la fase terminal de la malaltia, i per açò la seva feina és silenciosa i en aquests moments està quedant com oblidada, opaca, desconeguda. Els familiars que hem rebut la seva atenció tenim l’oportunitat, àdhuc el deure, de reconèixer la seva professionalitat i altíssima qualitat humana. Per açò, em dol moltíssim que determinades opinions hagin menystingut aquesta feina, o fins i tot que se’ls hagi atribuït no sé quines connotacions polítiques.
En segon lloc, també voldria expressar els meus dubtes sobre el nivell de detall d’algunes agosarades propostes de solució que s’han expressat, per exemple, a les pàgines d’aquest diari en moltes cartes al director, i en altres manifestacions públiques. Amb tots els meus respectes, em fa l’efecte que algunes preses de postura s’excedeixen en allò que podem saber i discutir els profans en medicina: una cosa és demanar la solució del problema, i una altra molt distinta dir com s’ha de fer i afirmar amb contundència que l’única via possible és el manteniment del Dr. Carulla al seu lloc de feina. Sincerament, tenc la sensació que ens trobam davant un d’aquells debats tan freqüents i estèrils quan el teu equip de futbol no acaba de funcionar: llavors, tothom en sap de futbol; tothom en sap més que l’entrenador, tothom sap què s’ha de fer, com s’ha de fer, i qui ho ha de fer.
En fi, volia introduir en aquest debat dues reflexions que crec que no es poden obviar, i demanar una mica de seny i responsabilitat. Em dol i em rebel·la la politització d’aquesta crisi, quan allò que hauria de primar en l’actuació de tots els implicats en la seva resolució -metges, responsables polítics, malalts i familiars, ciutadans en general- hauria de ser, de manera exclusiva, la vetlla per la salut dels malalts i la millora de les condicions d’atenció sanitària.