L’any 1948 una gran part de la societat occidental, encara traumatitzada per la proximitat de l’Holocaust, mirava amb simpatia el coratge èpic del moviment sionista. El veia com l’avantguarda de la justa redempció que mereixia el poble jueu després de tant sofriment: la recuperació d’Israel com a estat independent. Però aquesta conquesta amagava la creu d’uns abusos que l’autoculpabilitzat món occidental va preferir ignorar.
Al llibre autobiogràfic Blood Brothers, Elias Chacour, ciutadà palestí nascut a l’aldea de Kafr Bir’im i actual bisbe melquita de Natzaret, explica que tota la vida recordarà el dia que un grup de soldats sionistes van assaltar ca seva. Elias tenia 9 anys. Tota la seva família, pagesos palestins galileus, van ser forçats a abandonar la casa immediatament, sense possibilitat d’apel·lació. La casa fou ocupada per colons, i els Chacour mai més no hi han pogut tornar. Seixanta anys després de la Nakba, aquesta família, com tot el poble palestí desplaçat i exiliat, continua esperant el retorn a casa. Així i tot, Elias Chacour també recorda el que son pare li va inculcar des de petit, abans i després de la Nakba: que havien de lluitar no per enfrontar-se als ocupants sinó per reconciliar-s’hi, perquè palestins i jueus són germans de sang.