La immigració és d’una d’aquelles realitats que a les estadístiques sempre surten com una de les principals preocupacions ciutadanes: des de fa alguns anys, sempre ha estat en els primers llocs del “rànquing” dels baròmetres d’opinió del CIS. El febrer de 2006 es convertí, segons aquest baròmetre, en la primera preocupació, desplaçant les “tradicionals”: atur i terrorisme. Però segons els experts es tractà d’un fenomen conjuntural, degut en bona part a la massiva afluència, en molt poc temps, de pasteres a Canàries i al sud de la península. El temps ha demostrat que tenien raó: en dos anys, el percentatge de respostes que situaven el fet migratori com el “principal problema” ha anat baixant punts progressivament, fins a situar-se, al baròmetre de febrer de 2008, en la cinquena posició, amb un índex considerablement baix: un 9,8%, allunyadíssim d’aquells vint i tants per cent de fa un any.
En paral·lel a aquesta evolució de l’opinió ciutadana, la demagògia i les declaracions grandiloqüents i oportunistes d’alguns líders polítics han anat minvant. Ho hem pogut constatar durant l’encara recent campanya electoral: certament hi ha hagut algun estirabot, però en general la discussió sobre el fet migratori no ha tingut la virulència ni la tendència al reduccionisme i la simplificació de conteses electorals anteriors. A poc a poc, el discurs sobre la immigració per part de les principals forces polítiques va acostant-se, si més no en el llenguatge, els conceptes i les formes. Doncs bé: aquesta evolució cap a la moderació, a priori positiva, no és un fenomen observable únicament a l’estat espanyol sinó la tònica que s’està imposant a tota la UE. Una lectura atenta de les polítiques migratòries a nivell europeu ens fa adonar d’un fet interessant: davant el perill que ha representat durant els darrers anys l’eclosió de diverses opcions polítiques explícitament contràries a la immigració i amb tints xenòfobs -el veterà Le Pen amb el seu Front Nacional a França, el Vlams Blok a Bèlgica, el FPO de Jorg Haider a Àustria, i d’altres-, la confrontació dialèctica amb la demagògia d’aquests discursos sovint havia produït l’efecte contrari a allò que es pretenia: donar-los força i difondre el seu missatge, popularitzant-lo i estenent-lo.
En els últims temps, en canvi, sembla que els principals dirigents europeus, tant a nivell de la Unió com dintre dels respectius estats, han optat per una tendència a la subtilització de la política migratòria: discurs prudent i políticament correcte, poques declaracions, i feina de formigueta. Un dels àmbits en què em sembla evident aquesta tendència és en el de les anomenades “polítiques de retorn”. Tradicionalment, aquest concepte es referia a les iniciatives dirigides a ajudar els refugiats, desplaçats i sol·licitants d’asil perquè poguessin tornar al seu país quan les circumstàncies haguessin millorat. Avui, en canvi, aquest terme s’aplica sobretot a la política de control de fluxos migratoris, inclou tot tipus de retorn (el voluntari, l’incentivat i el forçós -les expulsions-), i està prenent espai a la gestió constructiva del fet migratori des d’una perspectiva de millora i promoció de les condicions de vida dels immigrants, a l‘impuls a programes sòlids i ben orientats de codesenvolupament. Algú s’atreveix, seriosament, a pensar en la crisi que significaria que de cop tots els immigrants partissin cap a ca seva? Doncs bé, allò que es diu, que la immigració és ja un fenomen estructural, s’ha de correspondre amb l’impuls d’unes veritables polítiques d’inserció, arrelament, promoció de la ciutadania i connexió estreta entre aquesta línia i les polítiques de cooperació internacional, i no amb una subtil però innegable priorització d’un control de fronteres que, de moment, no sols no ofereixen resultats òptims, sinó que donen la raó a aquelles crítiques segons les quals Europa pretén erigir-se com una illa-fortalesa de seguretat i benestar enmig d’un món on allò que més es globalitza és la inestabilitat i la desigualtat.