Ho confés: fins ben entrada l’adolescència vaig ser un fidel seguidor del Festival de Eurovisión. Des de petit, aquella cita anual era un dels pocs dies en què els pares ens deixaven anar a dormir a la quina hora. I diria que no som l’únic que s’ha quedat amb una empremta ben gravada a la memòria. Qui no recorda aquella veu telefònica de José Luis Uribarri, capaç de mantenir-nos en tensió fins l’entrada a l’escenari del representant espanyol? I no ens sembla increïble que poguéssim aguantar aquelles soporíferes votacions, fetes amb uns mitjans tècnics tan limitadets que quan no fallava la imatge hi havia problemes de so, o es tallava el senyal a mitja votació? Ens feim creus que tot allò ens pogués captivar, mantenir-nos davant la pantalla en blanc i negre com si els tenpoints o els catrepuà tinguessin el poder subjugador d’un mantra iniciàtic. És clar que llavors encara no havíem descobert la paraula friki, i per tant no podíem saber que ho érem. Avui ens miram pel retrovisor de la memòria i ens feim ganes de riure. I cap problema, escolta, així és la vida. Qui no voldria amagar alguna foto de l’àlbum familiar?
Però això d’Eurovisió és curiós. Els gustos i els formats de la cultura televisiva de masses han evolucionat molt i de pressa i, en canvi, vés a saber per quina misteriosa raó, l’estètica i el motlle del famós Festival s’han mantingut quasi inalterats. Ja fa anys que Eurovisió fa olor de ranci, de cosa arnada. I fa ganes de riure, és clar. Per això no em va semblar estrany (ignor si la feta tenia una intenció provocadora, però diuen que sí), que fa dos anys la representació finlandesa recaigués en aquell grup de dimonions heavies que just semblaven figuretes de Warhammer vivificades. La jugada va ser tan efectista que guanyaren el festival! A partir d’aquí, qualsevol cosa és possible. Els finlandesos van obrir la veda, i sembla que enguany hi pot haver més d’un Rodolfo Chikilicuatre. Però no perdem de vista una qüestió: aquestes xarlotades, que mostren la gosadia d’alguns canals públics de televisió de riure-se’n del festival i, de retruc, fer una caricatura del propi país, és un luxe que només es poden permetre els països normals. I ben fet que fan. España va bien, no ho dubteu, tan bé que pot riure’s d’ella mateixa.
I com que cadascú és com és i té allò que té, prou bé que han fet en Pep Noguera i en Pep Suasi creant la versió mallorquina del Txiqui-txiqui: el Menja sobrasassada també representa, degudament passat pel filtre de l’humor mallorquí, un sà exercici d’autoparòdia. Millor això, molt millor, que aquell experiment de TV3 de l’any 2004, quan va fer aquell inefable programa dels “12 punts” (impossible un altre títol!) per aprofitar el subterfugi d’Andorra per dur algú que cantàs en català al ja aleshores patètic Festival d’Eurovisió. Segur que la intenció era bona, però al capdavall el que es va aconseguir va ser mostrar allò que no som: un país normal. I què voleu fer-hi? Millor reconèixer a on som, limitats i no reconeguts com a país, que no deixar-nos arrossegar per la temptació d’emular els països homologats… i mostrar el llautó. Per aquest camí (un altre dia podem parlar de les seleccions nacionals de parxís), no enganyarem ningú. Segurament només aconseguirem evidenciar la pròpia feblesa, i aparèixer com allò que a Mallorca li diuen un torrapipes: algú que mereix poca consideració i que no val tant com pretén de valer. Ah, sí: en castellà, torrapipes es diu mequetrefe… o chiquilicuatre.