Ahir, festa de Sant Jordi, diuen que va ser el Dia del Llibre, però no cregueu tot allò que sentiu dir: això era abans. L’antic Dia del Llibre s’ha convertit en el Dia del llibre del dia. L’important ja no és, sembla, la projecció de la cultura escrita i llegida en català, la festa per celebrar la creativitat dels nostres autors, la jornada de difusió de la nostra literatura. L’únic que debò sembla importar és l’exhibició frívola i efímera de les portades més ben dissenyades i cridaneres. I saber, quan s’acaba la jornada, quin títol ha estat el pitxixi, el llibre-objecte que ha aconseguit l’honor de ser el més venut. La millor obra? L’autor més original? El llibre més innovador? No, això no serveix per a res. Només compta la xifra de vendes.
Com ens advertia fa quatre anys el grup de sis escriptors que van signar el manifest “Sant Jordi es menja el Drac”, entre els quals hi havia Baltasar Porcel, la batalla ha estat guanyada, si més no fins ara, per l’aposta dels grans grups mediàtics i les principals empreses editorials a favor d’un Sant Jordi espectacle. I ves per on, en poc temps, aquella aliança d’empreses s’ha convertit en una sola cosa, en la gran empresa editorial catalana (catalana?), que s’ho ha menjat quasi tot: Sant Jordi, el Drac, i la mare que els va parir. Les entitats públiques dedicades a la promoció de la cultura catalana, per molt que s’hi escarrassin a dures penes fan pessigolles a la potència del gegant de la (dita) indústria cultural, comandat pel Grup Planeta. Per cert: diuen que Planeta comprarà Editis, el segon grup editorial francès, i que es convertirà en el primer grup editorial europeu, capaç de competir amb els gegants nordamericans en la pugna per entrar als mercats emergents. Planeta, sí. Un grup català, diuen.
Escric aquest article el dia abans de la festa del llibre, i per tant encara no puc saber quins títols ocuparan el cobejat rànquing dels llibres més venuts, però si ens hem de fiar per les previsions difoses pels mitjans de comunicació aquests darrers dies (encara no hem arribat a enquestes preelectorals i sondejos a peu d’urna, però tot arribarà), el llibre més venut d’enguany als territoris de parla catalana serà El juego del ángel, la nova novel•la de Carlos Ruiz Zafón després de La sombra del viento. Publicat per Planeta, naturalment. Es tracta, no en tenc cap dubte, de dos títols de nivell notable dinte de la literatura accessible per a un públic ample. Com a mínim La sombra, que he llegit i em mereix tots els respectes. L’altre encara no l’he llegit, és clar, però supòs que deu ser la mar d’interessant. En qualsevol cas, són títols de la literatura espanyola. I no em referesc a la bizantina discussió sobre si els autors catalans que escriuen en castellà han de ser englobats dins la literatura catalana, sinó a un fet objectiu, inapel·lable: el llençament d’aquesta nova obra de Ruiz Zafón es fa, expressament, per Sant Jordi i exclusivament en castellà. Qui el vulgui llegir en català haurà d’esperar un mes o dos. No gaire, certament, però aleshores el Dia del llibre ja serà un record llunyà. I supòs que encara en podrem donar gràcies, perquè podria ser pitjor: el guanyador de la cursa popular del Llibre del dia podrien les apassionants memòries de l’espaisguerl de torn.
Però vaja, no desesperem, tampoc: més enllà del Llibre del dia hi ha vida. Fa uns anys vaig fer l’opció de comprar, el dia de Sant Jordi, una bona edició d’un autor clàssic, i una novetat editorial d’autor català que no aparegui a les superllistes de novetats santjoridieres. Llibres editats a Mallorca per editorials petites, per exemple. Us promet que he fet descobertes sorprenents i apassionants.