L’arquitecte maonès Joan J. Gomila fa una trentena d’anys que escriu -segons les èpoques amb més o menys assiduïtat- uns excel·lents articles sobre arquitectura i urbanisme a Menorca. Els seus escrits són, vists en conjunt, una reflexió progressiva sobre l’impacte de les últimes generacions sobre els nostres paisatges urbans, una meditació enraonada i serena sobre els profunds canvis operats en els cascs històrics dels nostres pobles amb una extraordinària rapidesa.
La gran virtut de Joan J. Gomila rau en el fet que essent, diríem, un articulista sectorial, monogràfic dintre de la seva disciplina, té la capacitat de suscitar l’interès del lector normal, no especialitzat, sobretot perquè els seus articles no són especulacions tècniques ni lliçons magistrals escrites amb la pretensió de convèncer de res, sinó comentaris -molt ben escrits, naturals, sense afectació- nascuts a partir d’una cosa que, al capdavall, està a l’abast de qualsevol: l’observació atenta dels petits detalls de les cases dels nuclis històrics, les característiques dels edificis que, precisament perquè els hem vists d’ençà que vam néixer, probablement ens han passat desapercebuts. Gomila ens fa adonar que són justament aquests detalls allò que dóna una personalitat pròpia als nostres paisatges urbans, allò que imprimeix un caràcter singular a un barri, un carrer, un poble. Ens fa veure que en aquests elements hi tenim un fil de connexió amb el nostre passat compartit, ens recorda que el nostre espai urbà és com és perquè hi hagut progressió sense ruptura, evolució sense trencament… almenys fins el present. Al costat d’això, en els escrits d’aquest arquitecte hi trobareu també crítiques contundents sobre la manera com avui s’està intervenint en aquests espais, car aquesta intervenció, malgrat molts aspectes positius, que ell reconeix, també amenaça amb la fragmentació i la pèrdua de la unitat evolutiva que ha perdurat fins avui.
Fa uns mesos, mentre llegia els capítols dedicats a Mallorca i Menorca del volum Les illes, de Josep Pla (OC, vol. 15), em vaig entusiasmar per la sorprenent coincidència entre les observacions de l’escriptor empordanès, fetes a partir de les seves passejades per Maó a partir de la dècada de 1920, i les reflexions que justament aquells dies publicava Joan J. Gomila en un article sobre el cast històric de Maó. Pla i Gomila parlen, gairebé amb els mateixos termes, de la principal característica de les façanes maoneses: la senzillesa, la netedat, la manca d’ornamentació externa com a virtut i no com a mancança, perquè la seva perfecta integració en l’entorn urbà dóna a les cases l’elegància de la modèstia i la simplicitat ben tractades. La identificació entre la mirada d’ambdós autors és tan gran, que fins i tot en alguns adjectius (l’especialitat del mestre Pla) hi ha coincidències.
Doncs bé: últimament, m’he tornat a trobar amb la mateixa coincidència: a un recent article de Joan J. Gomila, i a la descripció dels nuclis històrics de les viles menorquines de Josep Pla a la Guia de les Illes Balears (OC, vol. 30), podem veure com tots dos, novament, coincideixen en la mirada, i ens prevenen de la possibilitat que la transformació urbanística accelerada no malbarati l’herència de simplicitat i modèstia que caracteritza els nuclis històrics de les viles menorquines.
En paral·lel a aquestes lectures, he volgut repassar alguns dels meus articles preferits sobre la ciutat de Palma que l’amic Guillem Frontera ha escrit al llarg dels darrers anys a la contraportada d’aquest diari. I mirau, m’agradaria pensar que en Frontera exagera, que la seva visió és crítica en excés, d’un pessimisme exacerbat. Però no. Malauradament, he de coincidir amb ell: a Palma no és possible afirmar allò que podem dir de Maó o de Ciutadella. Entre la descripció que feia Josep Pla dels pobles de Menorca fa setanta, seixanta, cinquanta anys, i les observacions que fa avui Joan J. Gomila, hi pots identificar, malgrat tot, una línia de persistència; tots dos ens parlen dels mateixos carrers, moltes vegades dels mateixos edificis (i parlen de cases, no d’esglésies o de grans edificis d’arquitectura civil). En canvi, les excel·lents pàgines que Josep Pla va dedicar a descriure la Ciutat de Mallorca, massa vegades adquireixen un caràcter irreconeixible amb allò que pots trepitjar avui. Pla ens mostra una Palma que ja no existeix. Ni físicament, ni, pitjor, espiritualment. S’ha perdut el cordó umbilical, i és difícil de vegades imaginar què poden fer avui les administracions no ja per recuperar allò que ja s’ha perdut de manera irremeiable, sinó tan sols per desaccelerar això que sembla un camí inexorable cap a l’estació final i sense retorn de la despersonalització i la vulgaritat més anodina.