Tenia previst escriure sobre aquest tema abans de les eleccions, però m’hi vaig repensar; millor fer-ho a posteriori, per tal de validar la hipòtesi: estava segur que els programes electorals dels dos partits majoritaris, PSOE i PP, repetirien, si fa no fa, la mateixa promesa de fa quatre, vuit, dotze… o més anys sobre la cooperació internacional: la reforma del “Fondo de Ayuda al Desarrollo” (FAD) per modernitzar la seva gestió, per adaptar-lo a les noves polítiques de cooperació, per millorar la seva efectivitat, i demés literatura de farciment. Podeu fer l’exercici de repassar els programes dels dos partits citats, que han polaritzat totalment la campanya (perquè, desenganyem-nos: sota l’aspecte formal d’unes eleccions legislatives, hem viscut unes eleccions més pròpies d’un règim presidencialista com el francès; però aquest seria un altre tema). Bé, deia que llegint els seus programes, tant els de les darreres eleccions com els de fa més anys (internet dóna molt de joc), podreu fàcilment comprovar com tots dos reiteren, un cop i un altre, la promesa de reformar el famós FAD.
No hi ha dubte que aquest ha estat l’instrument més important d’ajuda oficial al desenvolupament per part del govern espanyol durant tot el que duim d’etapa democràtica i, per tant, per part de tots els partits, de distint color, que l’han presidit. Però dir que ha estat la millor eina… no vol dir que hagi estat una bona eina. Més aviat al contrari: el FAD, que en realitat és un sistema de crèdits, s’ha convertit en un dels principals generadors de deute extern dels països empobrits amb l’estat espanyol. I això no és una opinió, és una realitat incontrovertible, una dada indiscutible.
Seria injust no reconèixer que durant la darrera legislatura s’han incorporat novetats importants a la política de cooperació internacional amb l’habilitació de nous instruments, més eficaços i no generadors d’indesitjables efectes secundaris en els països perceptors. Però continua pendent, des de fa trenta anys, l’eternament promesa reforma del FAD. De fet, la continuïtat d’aquest Fons com el principal instrument de cooperació situa l’estat espanyol en un dels pitjors llocs del rànquing de països donants en matèria de cooperació internacional.
I és que el FAD té una perversitat intrínseca: és un sistema de crèdits a través dels quals el país perceptor es compromet, sense subterfugis ni escapatòries, a adquirir productes fabricats per empreses espanyoles. Per tant, el que hauria de ser un instrument de cooperació és en realitat una via dissimulada (i cada cop menys!) de promoció de l’economia espanyola. Això és evident quan constatam que en les convocatòries de la darrera dècada s’han prioritzat no tant les necessitats més greus dels possibles països destinataris, sinó, aferrau-vos-hi, l’obertura de nous mercats per a l’empresa espanyola, la sortida d’excedents de producció de determinats béns i serveis, l’exigència d’avantatges fiscals per a la inversió espanyola als països destinataris dels crèdits… Sí, tot això ho han fet, fins avui mateix, els distints governs espanyols, d’un i altre signe.
I a això li diuen cooperació internacional. Fins ara, cap govern ha estat capaç de tocar aquesta essència malèfica del principal instrument de cooperació internacional al desenvolupament. Ho farà el nou govern?