Des de fa unes setmanes, les seccions d’informació internacional de tots els mitjans de comunicació ens mantenen al dia de les novetats que produeix el sagnant conflicte en què es troba immers Kenya. A cada moment podem conèixer la xifra de morts per la violència desfermada al carrer, seguir els moviments del partit del president Mwai Kibaki, d’ètnia majoritàriament kikuiu, les declaracions del líder opositor Raila Odinga, o les accions dels seus partidaris, de les ètnies luo i kalenji… Déu n’hi do: el berenar de noms de dirigents de qui és la primera vegada que sentim parlar, de tribus de les quals ni en coneixíem l’existència, i d’un conflicte polític que no sabem ni des de quan dura ni per què va començar, empenyeran els més interessats a cercar un poc més d’informació sobre les arrels de la situació actual.
I pot passar, i sol passar, que amb el seguiment quotidià del serial de notícies, una mica d’internet, un reportatge en profunditat al suplement dominical d’un diari i un documental que pescarem fent zàping per la televisió, arribem a la conclusió que ara sí, que ja ho entenem. Llavors ens sentirem capaços de formar-nos una opinió, ens veurem legitimats per expressar judicis sobre qui són els bons i els dolents d’aquesta història, i cometrem la gosadia de discutir amb aquell amic que també s’interessa per temes internacionals sobre l’abast i les conseqüències del conflicte.
Arribats aquí, serà el moment d’agafar qualsevol llibre de Ryszard Kapuscinski sobre Àfrica -i especialment Eben– per baixar dels núvols i tocar de peus a terra. Kapuscinski ens recorda a moltes de les seves brillantíssimes pàgines que la mentalitat europea, procliu a la reducció racional, a l’encasellament i la simplificació, fica de bon grat dins el mateix sac tot allò que és africà i s’acontenta amb tòpics fàcils. Ens prevé que la cultura africana, la religió africana o la política africana, simplement no existeixen, perquè Àfrica és un continent tan gran, divers, plural i complex que tota una vida de viatges i estudis no són suficients per entendre què hi està passant. Ens recorda que la descolonització va ser bàsicament un repartiment de zones d’influència, i que allò que havien estat milers de reialmes, federacions i unions tribals es van veure convertits, de cop, en una quarantena d’estats de nova planta, moltes vegades sense cap lligam intern, i sotmesos a les raons, per a ells absolutament alienes, de la dinàmica de blocs i guerra freda que movia el món després del final de la Segona Guerra Mundial. I ens mostra que el procés d’independència de molts països africans simplement va facilitar que els conflictes que havien romàs latents per la pressió de les metròpolis colonials, finalment sortissin a la llum amb tota la seva cruesa.
L’herència escrita i el testimoniatge personal d’independència i honestedat de Ryszard Kapuscinski, un dels més grans reporters del segle XX, recentment recordat per alguns mitjans amb motiu del primer aniversari de la seva mort (23 de gener de 2007), són probablement el millor antídot per no caure en el parany de pensar-nos que amb quatre notícies d’actualitat podem entendre què està passant a Àfrica. Ahir a Sierra Leone, avui a Kenya, demà vés a saber a quin altre país. Els textos que ens ha deixat Kapuscinski ens ajudaran sempre a adoptar l’única actitud honesta que ens escau a la gran majoria de ciutadans europeus davant Àfrica: l’actitud socràtica de confessar que només sabem que no en sabem res. Res de res.