Un fantasma recorre les converses de la gent normal: les notícies negatives sobre la marxa de l’economia, i sobretot els pronòstics poc engrescadors de cara al futur més immediat de la qüestió, ja fa una temporada que han traspassat les pàgines especialitzades de la premsa i els cenacles dels professionals de la matèria, i han començat a estendre’s com un núvol fosc que amenaça a descarregar llamps i trons i espatllar-nos la collita. Per a tots nosaltres, en la societat del tenir que ens hem fabricat -qui se’n recorda de l’ésser?- cada cop tenen més importància els índexs de referència, els tipus oficials, els comptes de resultats, els indicadors micro i macro, i altres nocions econòmiques que per als nostres pares sonaven a música celestial. En els nostres dies s’han convertit en conceptes teològics fonamentals, en el credo que dóna sentit a les nostres vides.
Els governants treballen perquè els índexs de creixement de l’any que ve siguin millors que els d’enguany, i l’encariment del cost de la vida sigui menor. Els empresaris s’esforcen a crear riquesa per a la societat. Els sindicats s’esmercen a aconseguir que la riquesa es reparteixi entre tothom. I vostè i jo feim el que podem per anar tirant i obrir el paraigua si plou. Tots som bona gent mentre no es demostri el contrari, i quan les notícies apunten a una època de vaques magres a tots ens sap greu i ens dol sincerament saber que molta gent les passarà canutes. Si de debò es confirma que les coses dels doblers poden empitjorar i obrir una època de crisi, vostè i jo pregarem perquè la fava del tortell no ens toqui justament a nosaltres. “Jo no desig cap mal a ningú”, deim sincerament, però sobretot “jo no desig cap mal per a mi”. Si vénen mal dades, ens aferrarem al salvavides que tinguem més a mà, i ens compungirà veure com algú, bona gent com no n’hi ha d’altra, s’enfonsa sense que nosaltres no hi puguem fer res.
O sí. Potser les coses podrien ser d’una altra manera. Potser podríem començar a canviar el rumb abans de trobar-nos enmig d’aquest fregat. En l’època del jo divinitzat, quan el primer que se’ns ocorre és “com me’n podré sortir” en lloc de “quines solucions podem trobar entre tots”, potser caldria apostar per recuperar aquella vella idea del bé comú. Aquesta expressió, que se sol utilitzar amb una tremenda banalitat, en realitat és un concepte fonamental en la història del pensament social. Fou presentat per primera vegada, en la història del pensament occidental, per sant Tomàs d’Aquino a la seva Summa Teològica. En els segles posteriors fou desenvolupat per altres teòlegs i filòsofs, i després secularitzat i traduït a l’àmbit del dret i de la filosofia política, essent recollit per totes les tradicions ideològiques nascudes de la Il·lustració.
Els manuals d’ètica expliquen que el bé comú no consisteix en la simple suma del bé de cadascun dels membres de la societat, sinó que és el camí de realització del conjunt, en tant que només si hi ha un avanç compartit es pot considerar que una societat es perfecciona i progressa. La pregunta, doncs, és com podríem traduir aquest principi teòric en norma pràctica, en actitud quotidiana, en realització concreta. Sigui cap on sigui que l’economia ens porti durant el nou any que som a punt de començar, m’agradaria veure que a les Illes Balars, on hi va haver un president que deia que ho tenim tot per aconseguir-ho tot, som capaços de fer que la solidaritat sigui alguna cosa més que un bon desig per aquestes festes.