Mai no em cansaré de recomanar qualsevol llibre de Joseph Roth -gràcies, Guillem Frontera, per haver-me’l descobert. En les obres d’aquest importantíssim autor de les lletres alemanyes del primer terç del segle XX sempre hi trobareu uns personatges tan reals, tan versemblants, movent-se en unes situacions tan ben travades que, malgrat que estan ambientats en un temps i un espai ben allunyats de nosaltres -l’imperi austrohongarès del període d’entreguerres-, us mouran a prendre’ls com a referents paradigmàtics, a posar-los en relació amb la vostra vida, amb allò que viviu o veis en el vostre entorn. Bé, almenys això és el que em passa a mi: sigui quan sigui que agafi una de les seves impressionants novel·les, mai no puc evitar d’exemplificar un fet, una circumstància, un succés que em sigui proper, amb algun detall de l’obra de Roth. O a l’inrevés, també: les seves històries se’m converteixen en una mena de paràboles, d’al·legories arquetípiques que em retornen, d’una manera sorprenent, al meu present, a les meves experiències.
Això és el que m’ha succeït, una vegada més, amb la lectura de La rebelión, en la magnífica traducció al castellà de Feliu Formosa publicada fa una vintena d’anys per Plaza & Janés (una obra avui difícil de trobar, per cert; no és ni a les biblioteques). En aquesta novel·la, el protagonista, un mutilat de guerra anomenat Andreas Pum, viu fotut i content sonant unes orgues pel carrer i demanant almoina. Pum considera que són sempre els altres els culpables que la societat no funcioni millor, els causants del conflicte social. El personatge anomena “infidels” tots aquells que s’oposen per sistema al govern, els inconformistes amb l’ordre establert, els inadaptats, els diferents, i és incapaç de veure’s a ell mateix com una víctima d’un sistema social que produeix injustícia i exclusió. Però un dia, dins un tramvia, Pum s’enfronta a un passatger que blasma els mutilats de guerra: molts d’ells, diu el passatger, són uns pocavergonyes, uns aprofitats que exageren el seu mal per viure de gorra per compte de l’estat. Aquell dia, Pum es transforma: de cop i volta, trenca la contraposició entre el seu “jo” i “els altres” per un “nosaltres” molt ample, que comprèn totes les víctimes socialment culpabilitzades del seu mal. Aquesta nova consciència, el fet de sentir-se víctima entre les víctimes, li donarà el coratge i l’energia per convertir-se en un rebel.
Doncs bé. Estic llegint La rebelión aquests dies, quan m’assabent de la concentració que tindrà lloc avui vespre a Palma, convocada per l’Stei-i amb el lema “Per la pau, la convivència, la solidaritat i la no violència” per expressar el rebuig a la recent mort violenta del jove Eusebio Ebulabate a un carrer de Palma, apunyalat per dos adolescents. Els convocants volen cridar l’atenció de la ciutadania sobre la importància de treballar tots junts per prevenir el conflicte social.
Quanta gent pensa que la mort de n’Eusebio és un fet que ha succeït entre uns “altres”? S’ha parlat de bandes juvenils, de joves inadaptats, d’immigrants que no s’integren… Els altres, sempre. Però no. És necessari, ineludible, que comprenguem que aquesta tragèdia ens ha passat a nosaltres. N’Eusebio era un jove de la nostra ciutat. Com més ample sigui el “nosaltres”, com més se’ns remoguin les entranyes i sentim com a pròpies aquestes situacions, més a prop estarem de guarir les ferides d’una societat que davall una superfície de benestar i cohesió cova importants riscos de fractura. Encara hi som a temps. Nosaltres hi som a temps.