Ah, l’atzar. Aquesta setmana pensava escriure alguna cosa sobre seguretat i qualitat de vida a Palma, arran de la preocupació de les autoritats per l’increment del tràfic de drogues al barri de Son Gotleu. Justament, aquesta setmana, quan m’assabent de l’assassinat del jove Eusebio Ebulabate a un carrer de Ciutat. El fet m’ha colpit més enllà del que pot afectar a qualsevol ciutadà un fet tan terrible com aquest. Coneixia n’Eusebio, ja que havia estat alumne de l’institut on he fet classes els últims anys. Malgrat que no vaig ser directament professor seu, n’Eusebio freqüentava la plaça Orson Welles, i sempre tenia el detall de saludar-me -Qué pasa, profe-, amb aquell somriure francot i desinhibit, mostrant unes dents grosses i blanques que resplendien en contrast amb la seva pell negra. Ell també em devia recordar per la broma que li feia tot sovint: n’Eusebio lluïa, invariablement, una cinta de tela pel cap, damunt el front, i jo li deia que just semblava la bandera de Còrsega, que mostra el cap d’un negre, de perfil i amb un drap blanc que li envolta el cap. Fins i tot, un dia vaig cercar la bandera per internet, la vaig imprimir i l’hi vaig donar. Va riure per les butxaques. Avui, el record d’aquella rialla m’omple el cor de pena.
Arran de l’assassinat de n’Eusebio, la policia intensifica la vigilància a les places de Ciutat freqüentades per bandes juvenils, per prevenir una venjança o una batalla campal. Pens que de res no servirà això si aquest tràgic succés no es converteix en el punt d’inflexió per afrontar, amb urgència i energia, la necessària atenció que necessiten els barris de Palma on les problemàtiques socials són més serioses. A Palma hi ha massa barris abandonats, oblidats per les institucions públiques, brou de cultiu ideal perquè hi creixin el descontrol de l’espai públic, el desordre social i la inseguretat. Barris a on, com diu una cançó d’U2, els carrers no tenen nom, allà on s’acaba la ciutat i comença la jungla.
Què cal fer? En l’entorn europeu veim dos models d’intervenció en matèria de seguretat a les zones deprimides de grans ciutats. Simplificant, podríem dir-ne el “model Sarkozy” i el “model Brown”. A França, l’abans ministre d’interior i actual president, ha optat per aplicar mà dura i pressió policial a gran escala, intensa i extensa. El resultat és de sobres conegut: la inseguretat ciutadana és continguda, però no solucionada. Mentre es manté la repressió, aguanta. En el moment que la policia abaixa la guàrdia o que es produeix un fet que romp la tensa calma quotidiana (un fet com la mort violenta de n’Eusebio, per exemple), als barris perifèrics i als punts calents de la ciutat s’arma una fidemón i esclata la revolta.
Per contra, hi ha el model de Gordon Brown. L’actual primer ministre anglès va posar en marxa a principis d’aquesta dècada, quan era ministre del govern de Tony Blair, un ambiciós programa per incrementar la seguretat ciutadana als barris marginals de les principals ciutats britàniques. Res d’operacions policials espectaculars contra grans màfies o xarxes delictives, sinó actuació quotidiana, ràpida i directa contra la petita delinqüència que colpejava els habitants dels barris més problemàtics i les capes més desafavorides de la població, combinada amb intervencions socials de proximitat: educadors de carrer, suport a l’escola, foment del treball comunitari, etc.. L’argument de Brown era simple: cal millorar la vida quotidiana de la gent d’aquests barris, que són les principals víctimes de la inseguretat ciutadana. Són els habitants de les zones “dures” de la ciutat els qui pateixen el conflicte social, i els qui necessiten que se’ls garanteixi el dret a viure segurs. L’experiència britànica té clarobscurs, però els experts valoren l’evolució de molts d’aquests barris com una de les experiències més positives en matèria de seguretat ciutadana i qualitat de vida a escala europea. Val a dir que aquestes polítiques han requerit una despesa pública substanciosa, sostinguda durant anys.
Aquí, fa anys que es parla de la necessitat de girar la mirada cap als barris més deprimits de Palma, però fa la impressió que no ens movem més enllà del terreny de les bones intencions. Els pressuposts públics dedicats a l’atenció integral aquests barris necessiten una autèntica revolució, no un apedaçament. Mentrestant, els resultats no arriben. Mentrestant, el conflicte social continua i s’estén, i els ciutadans perceben que cada cop és més difícil el redreçament de la progressiva degeneració de molts barris. Mentrestant, ha mort n’Eusebio Ebulabate, i un dels seus amics diu per la ràdio que allà on té ca seva no se sent segur, i que ell i els seus amics hi viuen amb por.