El nou “Informe Pisa” l’OCDE torna a mostrar les nafres del nostre sistema educatiu. Res de nou, d’altra banda: pel que fa a l’estat espanyol, gairebé tots els aspectes analitzats repeteixen qualificació, amb lleugeres variacions… lamentablement a la baixa en la majoria de casos. Posaria la mà al foc que un dia d’aquests llegirem en titulars que el dirigent polític Sr. X demana un gran pacte d’estat per l’educació. El Sr. Z, de l’altre partit, li respondrà que no es perd per ells, que van ser els primers a dir-ho. L’oposició criticarà que el govern no fa res per millorar la qualitat del sistema educatiu, i els responsables governamentals els retrauran que ells encara van fer menys quan governaven. I així, més o menys, repetirem una seqüència de notícies amb un insuportable regust de dejà vu: foc d’encenalls, efervescència de declaracions i contradeclaracions, ball de xifres i informes, fins que el tema mori de finor als mitjans de comunicació, i bona nit si et colgues.
Abans de la publicació de l’Informe Pisa, el conseller d’educació de la Generalitat catalana, Ernest Maragall, ja es va avançar proposant la necessitat d’aprovar una nova llei catalana de l’educació. Devia voler encalentir motors per guanyar la pole position quan el “Pisa” sortís a la llum, no fos cas que l’agafessin a contrapèl. El president de CiU, Artur Mas, seguint amb fidelitat el guió estàndard, li va dir que endavant, però que quan CiU governava aquest pacte no havia estat possible per l’actitud de bloqueig del PSC. Bé, totalment previsible, ja ho dèiem. Com també ho va ser la típica i tòpica frase amb què el polític convergent va tancar les seves declaracions: “aquesta llei s’ha de fer sense apriorismes ideològics” de ningú, ni dels qui governen, ni dels altres.
Un moment: què significa “sense apriorismes ideològics”? Si el que es vol dir és que no s’imposi el criteri de la majoria governant per damunt de totes les altres visions, que és el que ha passat amb gairebé totes les lleis d’educació al llarg dels darrers anys, d’acord. Però em tem que les declaracions de Mas no anaven per aquí. El conjunt del que va dir feia una altra olor, com volent dir que el debat el debat per arribar a un pacte per l’educació no ha de ser ideològic, sinó tècnic. Idò bé, pens que l’absència de debat ideològic és el gran pecat original de què ens hem de curar, en matèria de política educativa i en moltes altres.
Voleu dir que en aquest temps nostre convé continuar predicant l’enterrament de les ideologies? Precisament, la política actual n’està bastant dejuna: s’ha substituït la utopia per la estratègia, les idees per les ocurrències, i els principis per la dictadura demoscòpica, i així anam. Potser les coses ens anirien millor si promoguéssim el debat d’idees, si partíssim del fet que les diferències ideològiques mai no han deixat d’existir i en parlàssim obertament per confrontar i no per enfrontar, si fóssim capaços de formular amb rigor el discurs ideològic i aportar-lo al debat, enlloc de refugiar-nos darrera quatre consignes, si sapiguéssim reconèixer, explicitar i posar damunt la taula de la negociació política els interessos corporatius, les visions divergents, i partir d’aquesta pluralitat construir un espai de consens democràtic.