Des de fa setmanes seguesc amb interès i preocupació les notícies sobre la possible desaparició de l’equip de bàsket de categoria LEB “Palma Aqua Magica”. I ara semblarà contradictori que digui que el bàsket no m’estira gaire, i que, francament, tampoc no em treu la son si aquest equip l’any que ve podrà o no podrà continuar en aquesta categoria. O si, com diuen les notícies recents, haurà de vendre la seva plaça LEB a un altre club. El que em preocupa d’aquest afer no té res a veure amb la seva dimensió esportiva, sinó amb el seu caire social i amb les seves conseqüències polítiques. En particular, em sembla al·lucinant la vinculació de la continuïtat d’aquest club a l’autorització d’un projecte urbanístic. Recordem-ho, per si algú encara no se n’havia assabentat: si el Govern no deixa urbanitzar Ses Fontanelles, Guillem Alomar, president del Palma Aqua Magica i empresari que fiava fer un bon negoci amb aquest projecte urbanístic, deixarà de finançar el club que presideix i tancarà la paradeta.
Déu n’hi do. Però, en fi, tothom juga la partida amb les cartes que li han tocat, i si el Sr. Alomar troba que aquesta és una bona actitud negociadora i que aquesta mena de gestos atrauran simpatitzants cap al seu club esportiu, endavant i fora por. Del seu pa en farà sopes, que diuen. El que em genera preocupació no és el que pugui o vulgui fer aquest senyor, sinó la resposta tèbia, comprensiva i concessiva que ha rebut per part de destacats representants de les institucions polítiques illenques. El conseller d’esports i joventut, Mateu Alemany, de seguida que va conèixer la jugada del Sr. Alomar, va optar per treure-li ferro: “no ens hem de posar nerviosos”, “el que hem de fer és seure a una taula i parlar-ne”, tot afirmant -i això és el que em va posar en alerta- que “les Illes Balears no es poden deixar-se perdre un equip de bàsket de categoria LEB”.
Com és possible? Per començar, i per un mínim de respecte a la dignitat de tots els ciutadans que pagam imposts, la resposta que un s’esperava dels governants era la desqualificació més directa i contundent dels mètodes xantatgistes del president del PAM. I segonament, així com tenim el país, com podem acceptar que “no ens podem permetre perdre un equip LEB”? O és que sí ens podem deixar perdre uns centres educatius ben dotats per als nostres fills, com de fet està succeint, perquè, ens ho recorden cada dia, les arques del Govern estan buides? Ens podem deixar perdre inversions potents i ben dirigides per apuntalar la reconversió de la indústria turística? Ens podem deixar perdre unes polítiques socials avançades que retallin els índexs de pobresa que afecten més d’un 16% de la població balear? Ens podem deixar perdre una solució duradora i justa a les dificultats del transport aeri entre illes? Ens podem deixar perdre que el tren arribi on ha d’arribar?
El pitjor que podia fer el Govern en aquest cas era entrar en el joc parat pel Sr. Alomar, i d’alguna manera ho ha fet. Tanmateix, encara hi és a temps. Per descomptat, fent cas omís a la farolada d’aquest senyor. Però, a més, practicant una austeritat visible i escrupolosa en els esforços financers públics destinats a la promoció de l’esport. De pa i circ ja n’hem tingut prou. D’aquest Govern, n’esperam una altra cosa.