Fa alguns anys, quan començà a circular la idea de complementar i substituir el gasoil procedent del petroli per l’aleshores anomenat biodièsel, foren molts els qui van apostar de manera entusiasta per aquella novetat. Era el moment en què l’amenaça del canvi climàtic havia deixat de ser considerada la malaltia de moda de quatre ecologistes, i en cercles científics i polítics -exceptuada, és clar, la família Rajoy-, guanyaven pes les propostes per trobar una alternativa als combustibles fòssils.
Avui els agrocombustibles ja no són un somni. A poc a poc s’han obert camí, i tenen al davant un potencial enorme. Però una mirada crítica al camí que estan recorrent en el mercat dels combustibles, ens ha de dur a demanar-nos si la seva expansió i generalització és, de totes totes, la gran oportunitat, o si també, junt amb els beneficis que poden tenir, presenten perills i amenaces. Bé, doncs: crec que no fa falta ser cap expert en energia i combustibles per considerar que hi ha més d’un núvol a l’horitzó.
Tots hem notat en els darrers mesos una pujada considerable del preu dels cereals, si més no a través dels productes alimentaris que tenen en els cereals la seva base. Els experts coincideixen que es tracta d’una pujada especulativa, no deguda a la llei de l’oferta i la demanda o a un puntual estancament d’estocs. La causa directa és l’estratègia financera de les grans multinacionals que han apostat per l’explotació de plantacions senceres de cereals, oleaginoses i altres vegetals per a la producció d’agrocombustibles. Amb tot, si aquesta operació servís per crear i distribuir riquesa entre els productors pobres del Sud, encara podríem trobar-hi un efecte positiu… però rai: passa el mateix de sempre, els petits productors d’aliments dels països del Sud clapeixen, i els únics que hi guanyen són els grans inversors estrangers. Al costat d’això, els costos mediambientals no són gens menyspreables: la producció a gran escala d’agrocombustibles condueix inexorablement a la deforestació de grans superfícies boscoses per a l’obtenció de noves terres fèrtils, i a un consum espectacular d’aigua de reguiu.
A més, ens podem trobar que en els propers anys s’incrementi als països d’Àfrica i Sudamèrica la producció agrària… però que, paradoxalment, es redueixi la producció d’aliments destinats a la producció autòctona si la major part de cereals es converteixen en combustible per a cotxes. Això, a uns països on la gent passa gana. Ja ho podeu dir, ja: el món està tronat.
En definitiva, doncs, la gran promesa dels agrocombustibles es pot acabar convertint en un malson. I si ens ho miram des de la perspectiva de l’interès de les Illes Balears, el pronòstic no millora, ans al contrari. Ara mateix, els nostres pagesos ja pateixen l’encariment del pinso fabricat amb cereals, per les raons que ja hem apuntat. Convindria que el nou Govern de les Illes Balears prengués bona nota d’aquests perills. No fos cas que per un excés de ganes de fer-ho bé, algú es cregués la pel·lícula d’unes Illes verdes, cobertes de cap a cap amb una catifeta verda ben galdosa per fer combustible ecològic. Caldria escoltar els nostres pagesos. Els de Menorca, per exemple, ja fa segles que coneixen les mates que fan llentrisca.