Recordau quan érem, o havíem de ser, quatre illes, un país, cap frontera? Com a eslògan era bo, però sembla que no va tenir l’efecte esperat. En lloc de projectar les il·lusions compartides i apuntalar un inexistent però voluntariós sentiment de balearitat, justament va servir per posar de manifest les nostres febleses, i sobretot la gran distància que ens separa. Una distància psicològica més que física, em direu, i social i política més que geogràfica, però gran distància. Quatre illes, sí, però país…
I és que fa ràbia de tan obvi, però als ulls de segons qui, no som ni una província. O més ben dit: com que damunt els papers som una província com les altres i no tenen en compte l’especificitat insular, ens toca rapar. Des de la península es té molt poca o nul·la consciència del que representa la fragmentació insular d’allò que, per als buròcrates, és una unitat administrativa o política com les altres. Fa poc m’explicaven d’un servei públic que, a tota Espanya, distribueix alimentació a uns centres dependents de les instal·lacions centrals que té a cada província o regió. Els funcionaris peninsulars no volien justificar que a Menorca aquest centre es compràs el menjar pel seu compte, quan tenien un centre a Palma que els el podia servir. Es que Palma está en Mallorca, ¿sabe?, y la furgoneta lo tiene un poco difícil para llegar hasta Maó para repartir la comida y la cena, li va dir el funcionari de Palma al col·lega de Madrid que s’encaparrava que el menjar que es preparava a Palma havia d’arribar puntualment a Maó, como en toda España.
En la mateixa línia, cada dos per tres a la premsa local d’Eivissa i Menorca apareixen cartes al director de jubilats que es queixen del tracte injust a què els sotmet l’Imserso. Ja ho sabeu, els paquets de viatge que subvenciona aquest organisme estatal són una autèntica ganga: per un centenar d’euros hom pot anar a passar una setmaneta a un caramull de destins turístics per triar. Bé, resulta que l’Imserso posa la sortida d’aquests viatges a cada capital de província. A la península, els jubilats de l’últim racó de cada província poden apropar-se a la capital en bus, en tren, o en cotxe particular. Però, i a les Balears? El de sempre: fotuts, i a pagar el beure. Als jubilats menorquins i eivissencs, el viatge els pot arribar a costar entorn a un 80% més que als jubilats mallorquins, ja que l’avió que els ha de dur fins a Palma no entra en l’oferta. Tan fàcil que seria compensar aquest cost afegit! Bastaria retallar un miserable euro, o encara menys, dels viatges del programa per a tot l’estat, per tal que des de les illes menors els jubilats poguessin viatjar en igualtat de condicions.
El més trist és que aquesta pel·lícula fa anys i panys que dura, que es denuncia, que arriba al Parlament Balear i d’aquí va a les cambres estatals, i que dóna voltes i més voltes. Però res. Res de res. Un conegut, jubilat, es va arribar a cruixir de demanar als diputats i senadors balears a Madrid com estava aquest tema. Les seves respostes, fossin d’un o altre partit, eren idèntiques i intercanviables, segons les circumstàncies: com que aquí governaven uns i a Madrid uns altres, la culpa era dels altres.. Ara hi ha, més o menys, el mateix color aquí i a Madrid… i tot continua igual.
Quatre illes, sí. I un país de puputs massa irrellevants i massa desunits per fer-nos valer i aconseguir simplement de ser tractats com a ciutadans normalets. En fi. D’aquí a deu anys, si un dia no tenc res a fer, tornaré a escriure aquest article.