Fa poques setmanes em van explicar el cas d’un conegut que ha trobat parella per internet. Ell i ella es van conèixer a través d’un portal web dedicat a facilitar contactes i relacions personals. Tots dos cercaven la mitja taronja, i els seus camins virtuals es van creuar. Sembla que, al final, la cosa no ha anat bé, però podria haver reeixit. En qualsevol cas, és el primer cas d’amor internàutic que conec personalment, i no puc negar que el fet m’ha causat una certa impressió. No és que hi vegi cap mal, ara pensa tu, ben al contrari: a tots aquells i aquelles que trobin parella així, els desig tota la sort del món i molta felicitat, no en faltaria d’altra. El que m’impressiona és pensar en la importància, la transcendència que pot arribar a tenir un simple clic sobre el botó del ratolí de l’ordinador. En el cas del meu conegut, tant ell com ella en algun moment van haver de fer un clic decisiu que els posava en contacte amb l’altre. Es tractava, sense exagerar, d’un clic capaç de canviar-los la vida.
El primer ordinador amb ratolí que vaig tenir va ser un Macintosh, devers l’any vuitanta-vuit o vuitanta-nou. Els meus primers clics van ser com les primeres pedalades d’un al·lotet amb la bicicleta que li han duit els Reis: no sabia si havia d’empènyer aquell curiós estri electrònic cap endavant o cap endarrere per aconseguir que la punteta que apareixia a la pantalla fes el moviment desitjat, i ben sovint vaig prémer involuntàriament el dit índex damunt el fatídic botó, enviant al més enllà cibernètic el treball d’algunes hores… Com a la vida dels ratolins reals, els ratolins d’ordinador també han evolucionat. Ara molts ja no tenen cable; és com si els haguessin tallat el cordó umbilical. I no hi ha dubte que des de l’aparició d’internet, la importància d’aquest gest tan humil de fer pressió damunt el botonet s’ha incrementat d’una manera espectacular. Ja no sabria dir quantes decisions, més o menys importants, he materialitzat fent un clic: la compra de llibres o bitllets d’avió, operacions bancàries, l’enviament de fotos a familiars i amics… i també, sí, també el que podem començar a anomenar com activisme cibernètic.
Segur que també a vosaltres us arriben, cada cop amb més freqüència, demandes cibernàutiques perquè signeu virtualment un manifest, us adheriu a una plataforma, o us solidaritzeu amb alguna víctima de la injustícia -real, gens virtual- que colpeja món. Encara record la transcendència que van tenir els milers de correus electrònics enviats des de tot el món a les autoritats nigerianes per demanar clemència per Amina Lawal: finalment els tribunals la van absoldre, i per tant no seria exagerat dir que alguns milers de clics li van salvar la vida.
Ara i aquí, a Mallorca, tenim de nou, a un clic de distància, la possibilitat de fer sentir la nostra veu per tal que els poders públics salvin el Secar de la Real del ciment, l’asfalt el vidre i el ferro. El GOB està aquests dies demanant que els ciutadans enviem correus electrònics a les principals autoritats illenques perquè aturin la construcció de l’hospital de Son Espases. Sempre hi haurà el pessimista hipercrític de torn que dirà que valenta militància és la dels qui protesten còmodament asseguts a ca seva davant d’un ordinador. Fals. El cert és que durant els propers dies podem inundar les bústies electròniques de les institucions de les Illes Balears de veus per la salvació de Son Espases. A www.gobmallorca.com/sonespases, tots podem fer sentir la força d’un clic.