A Catalunya Ràdio fan un programa que duu per títol Tornarem a vèncer. Sí, ja sé que és una cita del president Companys, però de fet sembla basar-se més aviat en la primera part de la cita, la que deia “tornarem a sofrir, tornarem a lluitar”, que no en el seu ítem final, positiu i esperançador. Paradoxalment, allò que s’explica en aquest programa són sobretot derrotes. En lloc de parlar de moments exitosos i d’oportunitats reeixides, del que hi he sentit parlar més és de projectes d’alliberament frustrats, d’esborranys d’estatuts que mai no van arribar a bon port, d’oportunitats perdudes, i de com és de complicat ser algú en el món globalitzat si no ets un estat. Estic convençut que el programa es fa amb la millor de les intencions, i de fet molts dels tertulians i convidats que hi participen fan aportacions força interessants, dignes de ser escoltades i tingudes en compte. Però, amb franquesa, la sensació que et queda després de sentir-lo és, massa sovint, que la cosa nacional està molt, molt crua.
Fa uns dies, aquest caire subtilment derrotista es va fer ben evident a un programa dedicat a la integració europea: pretenent presentar la pujada de Catalunya al tren europeu, es va acabar mostrant la modernització d’Espanya i la seva capacitat, per la via europea, d’haver deixat a la cuneta el motor català que havia estirat d’Espanya durant les fosques dècades del franquisme. Al final del programa, tenies la sensació que Catalunya havia estat el trampolí perquè Espanya entràs a Europa, i ni les gràcies. Sí, es parlava dels aspectes positius de la integració europea per a Catalunya, però quedava claríssim que la modernització d’Espanya i la persistència d’uns governs estatals que han apostat fort per Madrid, han relegat Catalunya a una posició progressivament residual. L’economista Ramon Tremosa, sempre lúcid, va corregir amb molt de tacte alguna apreciació del presentador del programa quan parlava de la Catalunya industrial, posant de relleu que, avui, i cada cop més, el pes industrial d’Espanya no està a Catalunya, sinó a Euskadi i Navarra -gràcies a la seva independència fiscal via concert econòmic, cosa que Catalunya no té-, i a Madrid -gràcies a la planificació econòmica i estratègica operada per l’Estat-. Avui, deia Tremosa, Catalunya ja no és una economia industrial, sinó sobretot una economia turística.
Dies després, vaig sentir unes declaracions del conseller Josep Huguet, tot cofoi pel continu increment de turistes que visiten Catalunya. El mateix dia, el conseller balear Francesc Buils deia, en canvi, que avui ja no ens hem de mirar el nombre de turistes sinó la despesa turística, i apostar per la superació del turisme de masses. Curiós, no? La conversió de l’economia catalana en economia turística té dos caires. Un, d’oportunitat: si l’Estat no ha apostat per Catalunya, la societat civil i l’empresariat català no s’han quedat en el lament, sinó que han estat capaços de reorientar la seva economia cap allà on hi havia un filó productiu. L’altre caire, però, és el de la resignació i, potser, de no saber aprendre de les experiències d’altri: com que l’Estat ha passat de Catalunya, ara farien allò que valencians i balears han fet durant les darreres dècades: explotar el territori, apostar pel sol i platja, implementar un model de turisme massiu, i anar tirant de veta. El problema és que avui ja no estam en la dècada dels seixantes o dels setantes, i que a les Balears, tot i que a tranques i barranques i amb dificultats objectives importants, es treballa per un canvi de model. Catalunya vol fer ara de Mallorca? Malament aniríem. Esper que no sigui així. I tanmateix, la crisi del catalanisme polític, la sucursalització de la política catalana envers l’espanyola, i el desnortament i enfrontament de la família nacionalista, semblen alarmes enceses.