Al bell mig de la Plaça de s’Esplanada de Maó ha aparegut aquest estiu una pastereta on hi creix i madura una esponerosa anyada de fruites i hortalisses: tomàtics, pebres i melons. Algú podria pensar que es tracta de plantes ventureres, nascudes de llavors que el vent hauria traginat des d’algun hort veí. Però no pot ser: el perfecte arrenglerament de les plantes delata mà humana. El partit dels Ciudadanos de Menorca -sí, com a Barcelona; els menorquins no ens privam de res- ho ha criticat com una mostra de la deixadesa municipal cap a les zones verdes de la ciutat. I els veïns de la plaça, en veure la notícia damunt la premsa, han explicat que no és cap novetat, ja que si el temps no ho espenya -l’agost és traïdor: una pedregada, i tot fet malbé- aquesta serà la segona collita de la temporada.
L’ajuntament ha identificat i ha decidit multar el responsable, que el poble ja ha batiat com el jardiner de s’Esplanada. L’autoritat municipal avisa que les pasteretes són per fer polit, no per fer estivada. El que no sabem a hores d’ara és la intenció del sembrador urbà: volia donar de menjar al famolenc, o més aviat proveir alguna parada del mercat de Sa Plaça i de passada fer un duret? O cercava una satisfacció purament estètica, posat que li agradi més un meló que una poncella, o un bon pebre abans que una rosa? O estam davant un happening d’estil alternatiu, per mostrar-nos que una altra jardineria és possible?
Si fos açò darrer, la veritat és que no acaba de quedar prou clar per a què o contra què protesta l’autor. I, a més, no és tan original com el pinten, ja que té un precedent, també menorquí. Va succeir a Ferreries farà cosa de vint anys, quan van aixecar els carrers de tot el poble per posar-hi el clavegueram. En acabar aquelles obres fenomenals, que durant molts de mesos havien capgirat l’aspecte del poble, uns operaris van deixar un munt de terra a un cap de cantó. La terra del subsòl de Ferreries és d’un color vermell fosc, intens, com un vi vell i bo. De manera que, cada vegada que plovia, aquella muntanyeta deixava anar un reguerol sangonós que semblava un recordatori de les plagues d’Egipte. Les veïnes, cansades de netejar les voravies i el carrer, van demanar a l’ajuntament que fes treure aquella nosa. Però passaven les setmanes, i la Sala no enviava la brigada. Fins que una veïna va tenir la feliç idea de sembrar quatre ramells damunt aquella terra fèrtil. L’ocurrència va ser aplaudida pel poble, i la premsa local se’n va fer ressò amb una foto i el titular «Bonita forma de protestar». Dos dies després, el munt de terra havia estat retirat i el carrer netejat.
Idò sí. De broma en broma, potser si ens prenguéssim les protestes ciutadanes amb aquest aire lúdic i entretingut, a més de passar-nos-ho bé faríem més forat que atiant els mals humors i crispant el personal. Ghandi deia que els soldats britànics quedaven més desarmats amb les veus d’un grup d’infants que els desafiaven cantant, que amb els crits eixordadors d’una manifestació d’universitaris. Vaja, segurament toca fer de tot i hi ha un moment per a cada cosa, però pens que les reivindicacions fetes amb to festiu i sense perdre el bon humor, al final solen atreure més suports i simpatia, i fan molt difícil una resposta irada o despectiva d’aquells cap a qui es dirigeixen. A no ser que tenguin la cara forrada o el cor de pedra, que de tot hi ha en aquest món.