És clar. Després d’haver sentit i llegit tantes vegades que la veritat absoluta no existeix, ens hem arribat a creure que això era una veritat absoluta. Instal•lats com estam en el pensament àton -versió popular del pensament dèbil-, ens fa una vessa infinita furgar dins els tòpics i demanar-nos si allò que ens repeteixen i que repetim amb tanta decisió com lleugeresa és ben bé així o aixà.
L’any passat vaig fer la prova dins una aula de quart d’ESO, a l’assignatura d’ètica, a principis de curs. Els ho vaig demanar a pèl, sense proemis ni manual d’instruccions: vosaltres què pensau, que la veritat absoluta existeix o no? La victòria del no va ser ràpida, contundent i aclaparadora. I naturalment, els triomfadors no havien de justificar la seva resposta -simple reiteració acrítica d’allò que han sentit: a ca seva, a la lletra d’una cançó del seu ídol del moment, o a qualsevol banda. No. Qui s’havia de justificar era la minoria, aquells tres o quatre alumnes que havien pensat per ells mateixos abans de respondre, i que havien gosat nedar contra corrent afirmant que sí, que d’alguna manera hi ha d’haver coses que són veritat peti qui peti.
I així navegam. Estam convençuts que la democràcia és un invent fantàstic, però hem oblidat els sacrificis i la lluita esmerçada per generacions senceres per arribar-hi. I després d’haver reduït el seu significat a pura i simple dictadura de les majories, ens hem quedat tan amples pensant que la democratització de la cultura consisteix en coses com el fet de poder triar per votació popular mundial les set noves meravelles del món.
Però no desesperem, que en el món encara hi queda un poc de seny. L’afer de les set meravelles ha fet aixecar moltes veus crítiques a tot arreu. I haurem de convenir que aquesta endemesa haurà servit, ni que sigui a la contra, per redescobrir dues coses ben importants. La primera, que d’alguna manera la veritat sí que existeix. Altra cosa és que ningú no la posseeix en exclusiva, que la veritat és un horitzó al qual sempre tendim i mai no assolim del tot. Bé, això és, més o menys, el que li vaig entendre a un representant de la Unesco que deia per la ràdio, desmarcant-se de la iniciativa de les set meravelles, que la veritat d’una obra d’art no l’atorga el número de visitants que tengui, ni el seu valor econòmic, ni uns milers de missatges de mòbil. Doncs bé: si això és així per a l’art, com deu ser per a coses com els drets humans o la salut del planeta?
La segona cosa que ens ha ensenyat l’afer de les meravelles és que les votacions mostren sense disfresses de quin peu calçam, i sobretot de què ens oblidam. La votació de les set meravelles ha menystingut absolutament el continent africà. El missatge és implícit, però claríssim: a Àfrica no hi ha res que valgui la pena. Sí, les piràmides de Gizeh han estat declarades “meravella honorària” per ser l’única de les set antigues meravelles que encara subsisteix. I entre les candidatures finalistes hi havia una -només una- representant africana, la mítica ciutat de Timbuktú, al Mali. Els dos exemples africans són això: fòssils del passat, de quan Àfrica era cosa. De l’Àfrica d’avui, de l’Àfrica viva, ni una paraula. D’acord que només es tractava d’elegir les creacions artístiques humanes més colossals, però l’oblit d’Àfrica és revelador de la ignorància, la indiferència, el desinterès absolut que ens mereix el continent més gran del món, allà on més gent mor de fam i de malalties curables, i allà on mor també la nostra dignitat.