Vaja. La ministra espanyola de cultura s’ha apuntat al carro dels qui lamenten que, en representació de la cultura catalana, a la Fira de Frankfurt només hi vagin escriptors que escriuen en català. Diu la ministra que això és empobridor, perquè gent com Ruiz Zafón, Javier Cercas o Eduardo Mendoza són escriptors que escriuen en castellà i pertanyen a la cultura catalana. En fi. Ja sé que en aquest article faré reflexions que altres plomes més lluents que la meva ja han fet i publicat, però disculpau, no me’n vull estar de dir-hi la meva, més que res perquè de l’altra banda de la discussió no es cansen mai de dir, repetir i tornar a insistir el mateix argument peregrí d’incloure escriptors d’expressió castellana en la cultura catalana.
Perquè tots els tomàquets són vegetals, però no tots els vegetals són tomàquets, no? Idò el cas que ens ocupa és ben igual: si la cultura espanyola no s’identifica amb la castellana sinó que és, diuen, la suma de totes les aportacions culturals i lingüístiques, plurals i diverses, de les nacionalitats i regions que conformen la nació comuna espanyola, ja em direu com s’ho fan per assolir la quadratura del cercle. Des de la perspectiva espanyola, s’afirma que la cultura castellana, la catalana, la gallega i la basca, formen totes juntes la cultura espanyola. Si això és així, les parts no poden contenir el tot, i per tant la cultura espanyola no pot ser una part de la gallega, la basca no s’inclou dins la castellana… i la cultura castellana no forma part de la catalana.
És clar, però, que tot això se sustenta en una idea que afirmen subscriure però que, a la pràctica, no es creuen ni practiquen: justament, que la cultura espanyola no s’identifica amb la castellana. No. Espanya duu tres-cents anys de procés nacionalitzador-castellanitzador, i la inèrcia és massa poderosa com per esperar que ara, de cop i volta, puguin no ja canviar, sinó tan sols entendre la diversitat. Un amic capellà que estudia a Roma, i que s’ha topat amb la incomprensió dels companys del Col·legi Espanyol a on resideix, m’ho deia ahir amb to resignat: el problema és que no entenen res.
La ministra de cultura -de cultura espanyola, no de cultura castellana- hauria d’equilibrar la seva visió i ponderar el seu judici a partir de realitats, aquestes sí, realment empobridores, eternament empobridores. El que resulta més lamentable no és que vinguem d’un passat en què Espanya no s’autoreconeixia com a plural, sinó que avui continuam com sempre, i que fins allà on arriba la nostra vista no s’albiren canvis. Quina presència té la pluralitat cultural i lingüística espanyola a les televisions públiques de titularitat estatal? Com es transmet en els currículums educatius la idea de l’Espanya plural? Què fan els poders públics per resoldre la incomprensió secular de la diversitat per part de l’Espanya que s’expressa en castellà? Quins progressos reals s’han fet en la projecció estatal exterior de la cultura espanyola en el sentit de donar cabuda a expressions distintes de la castellana? Quina diferència hi ha hagut entre els governs espanyols d’un o altre signe polític en la pedagogia del pluralisme cultural?
Respongui satisfactòriament qualsevol d’aquestes preguntes, senyora ministra, i després podrem tornar a parlar de si a Frankfurt no hi van escriptors en castellà, i de si això és empobridor.