Fa alguns mesos, una bona amiga m’explicava que entre les entitats mallorquines que vetllen pel llegat jueu i xueta tornava a agafar cos la idea de construir un “memorial xueta”, un monument a través del qual el poble de Mallorca faci acte de desgreuge i homenatge a aquesta comunitat històricament malmenada. I em deia que havien sorgit recels entre alguns homes i dones de nissaga xueta d’edat avançada; persones marcades pel record del menyspreu o l’estigmatització que van sofrir, encara, en carn pròpia. Aquestes persones en el fons no estan en desacord amb la idea, però tenen por de ressuscitar vells fantasmes per fortuna avui adormits, i per això prefereixen el silenci de l’oblit a una rehabilitació de la memòria històrica eventualment problemàtica. El raonament d’aquesta bona gent també l’hem vist en altres casos de reivindicació de la memòria històrica, com el de les víctimes de la guerra civil i el franquisme: hi ha gent que considera que el passat val més no remenar-lo, i altres que reivindiquen menys monuments i més accions efectives de reparació. Què cal fer, doncs?
A una altra punta del món hi ha un cas que ens pot fer llum. Es tracta del projecte de construcció d’un monument en record de les víctimes del tsunami de 2004 a Tailàndia. El projecte guanyador, obra de l’arquitecta mallorquina Joana Canet i la castellana Ana Somoza, titulat “Muntanyes de records”, actualment es troba en suspens perquè el nou govern tailandès considera desorbitat el seu cost, calculat en més de 18.000 milions de dòlars. Diversos moviments socials dels països afectats pel tsunami i ONG internacionals que treballen a la regió ja havien mostrat abans el seu desacord per una despesa tan extraordinària mentre moltes de les grans ajudes promeses per la comunitat internacional es demoren massa, i a poc a poc les conseqüències del tsunami, que encara avui colpegen la regió, desapareixen de l’agenda informativa mundial.
I és que record no és el mateix que memorial. El concepte de “memorial”, que s’arrela precisament en la tradició jueva, va molt més enllà de la simple commemoració, del recordatori més o menys sentit. El memorial és una memòria-real, re-presentació d’allò que es commemora, traducció al present d’allò que històricament ha passat i que ara i aquí es comunica d’una manera eficaç i operativa, reivindicativa de la lliçó d’allò que es commemora. Aquesta semàntica tan rica i suggerent del concepte de memorial és present d’una manera insistent, i gens casual, en els treballs de pensadors jueus europeus del segle XX: Max Horkheimer, Walter Benjamin, Hanna Arendt, i altres. I em sembla que conté la clau per jutjar la importància i valorar l’abast de qualsevol iniciativa que persegueixi la recuperació de la memòria històrica: el memorial no pot ser simple record del passat, per tranquil•litzar la nostra consciència o deixar bé la nostra generació davant la història. El memorial ha d’incloure, necessàriament, un avís per al present, un toc d’alerta que ens prevengui de repetir els errors que provocaren aquella tragèdia que recordam.
No sé si m’explic. Ho provaré amb dues preguntes, just a tall d’exemple. Primera: ¿A qui correspon la promoció del memorial xueta: als hereus de les víctimes -personalment o agrupats en entitats-, o als hereus dels seus marginadors, que és en definitiva tot el poble de Mallorca? Segona: ¿Fins a quin punt ens podem identificar amb la construcció d’un memorial xueta si no ens reconeixem en el discurs segregacionista i excloent que massa sovint generam en relació a la nova immigració?