He sentit molts comentaris indignats sobre la doblerada que alguns partits s’han gastat en publicitat electoral (i no tots els partits són iguals). La pregunta, deixada al vol, sobre d’on surten els doblers per pagar tot aquest dispendi, és habitual. Sí, d’acord. Però encara em sembla més indecent, i n’he sentit pocs comentaris, la milionada d’euros gastats al llarg de tota la legislatura en publicitat institucional. Fa oi. Durant quatre anys hem patit una allau d’anuncis institucionals que no anuncien res, espots de ràdio i televisió absolutament inútils, campanyes per terra, mar i aire que no informen de res. I per pagar tot això sí que sabem d’on surten els doblers: de les nostres butxaques, directament.
* * *
Diria que el llocs que cada partit ha escollit per a celebrar-hi els actes centrals de la campanya electoral són com una espècie de mirall de l’ànima. El PP el va fer al flamant Palma Arena: símbol de l’esport d’elit, de la cultura de l’esforç individual versus la cultura d’equip, lloc de competitivitat d’alt nivell, espectacle per a mirar i no per participar, pa i circ al més pur estil romatas. El PSOE també va anar a un recinte esportiu, però que evoca altres valors: Son Moix és el símbol de les noves instal·lacions esportives construïdes pels primers ajuntaments democràtics, model de la difusió i democratització de l’esport per a tothom. El Bloc per Mallorca va triar l’Auditòrium: cultura, música, sensibilitat, bon gust, i exemple de la tenacitat d’una iniciativa social substitutòria de l’anorèxica política cultural pública. Unió Mallorquina, pel seu cantó, fa el seu acte central a… No, calla, que ells no en fan, d’acte central: el seu model és un altre: tota la seva acció política és un gran acte de propaganda electoral.
* * *
Com més avança la campanya, més convençut estic que, en aquesta ocasió, votar UM és igual a votar PP. Els dirigents uemites diuen que, en principi, tant poden pactar amb el PP com amb el PSOE. Però immediatament afegeixen que mai no pactaran amb el Bloc. Les conclusions són tan òbvies que m’estalvio de posar-les per escrit. I cada vegada que he escoltat aclariments a algun dirigent uemita, el que explica no fa més que ratificar els meus temors.
* * *
He fet amb un amic una aposta sobre el que passarà a partir de dia 28. No, no us ho explicaré, que si perd quedaré fatal. Per compensar, faig des d’aquí una juguesca pública: rept el candidat Jaume Matas a jugar-se el seu palau contra ca meva, un modest pis al barri palmesà de Can Capes. Diu Matas que, si guanya, reduirà en un 30% les emissions de CO2 a les Illes Balears. Home, ja està que en campanya concedim a tots els candidats una certa llicència per a l’exageració, el cop d’efecte teatral o la vacil·lada superguai, però crec que aquesta vegada l’exministre de Mig Ambent ha tret els peus del llençol. Però bé, que decideixi el destí: si Matas guanya les eleccions i redueix aquest 30% en quatre anys, jo li don el meu pis. Si governa però la reducció de CO2 no arriba al 30%, jo em qued el seu palau. Si no governa, com que no es podrà demostrar el que hauria passat, quedam en paus. I no em digueu que la juguesca no és proporcional: jo vaig pagar el metre quadrat de ca meva molt més car que ell.