Ara que vénen eleccions, un amic de Barcelona, seguidor atent de l’actualitat balear, m’interroga, des d’un astorament que ja li conec, i al qual mai no s’acostumarà: «què diantre li dóna el PP a la gent de les Illes? Alguna cosa deu tenir que tants milers el voten, no?». D’entrada em vénen ganes de retrucar, més per espantar la mosca que per, realment, respondre: i a vosaltres què us passa, que teniu en Montilla de president? Però no: em faig meva la seva pregunta, i pens que cal cercar alguna resposta, encara que no sigui per convèncer-lo a ell sinó per respondre’m a mi. Com que m’ho demana per correu electrònic, hi puc pensar una mica abans de respondre-li. En faig alguns intents, assaig diversos comentaris, però tots són massa complexos, seriosos i amb pretensió de rigor; l’antítesi, justament, del que fa el PP: amb quatre frases de màrketing i un somriure ja ho han entès tot, ho han explicat tot, i ho faran tot. Si persistesc a voler explicar-li al meu amic que les coses són una mica més complicades, corr el perill de provocar-li l’efecte rebot, i convèncer-lo que això no té remei. Així és que he optat per explicar-li dues anècdotes. Una me l’han contada, l’altra l’he viscuda, però tant una com l’altra tenen la claredat i la força de les paràboles, les faules i les rondalles tradicionals: hi sobren els comentaris perquè duen incorporades de sèrie les claus hermenèutiques.
* * *
Un dia feiner, a primera hora del matí, al forn d’un poble del Pla de Mallorca. Les madones que hi han coincidit estan engrescades en una sessió de logomàquia contra l’ajuntament del poble (govern del PP amb majoria absoluta). No discuteixen, totes coincideixen que dels collons del batle hi pots penjar el darrer regidor, i viceversa; més aviat rivalitzen per qui és capaç de trobar el pitjor greuge, l’animalada més apoteòsica, l’escàndol més sonat. En un moment donat de l’acalorada conversa, una de les concurrents comet la imprudència de tocar el fel: «Sí, tot això que deis és cert. Però em reconeixereu que almenys la meitat de les que som aquí el vam votar, no?». De sobte, com si li haguessin tocat un ressort, la fornera exclama: «Ara no xerràvem d’això!».
* * *
Segona anècdota. Em trob, pel carrer, un conegut -classe mitja normaleta, com servidor. Em demana si sé quin partit polític proposa això de gravar els habitatges buits. Li dic que m’hauria de mirar els detalls de cada proposta, però que en general l’esquerra vol treure més habitatge de lloguer al mercat per facilitar-hi l’accés a la gent amb més dificultats, i que una manera de fer-ho pot ser gravar les cases i els pisos buits. «Idò jo no els votaré, per res del món», em diu. Li’n deman raons, i ho té claríssim: «Jo tenc el pis de Palma i un apartamentet a Can Picafort. Ara, que no em facin pagar, que ja és meu i ben meu, i m’ho he guanyat fent molta de feina». Li dic que l’entenc, però que les propostes que pretenen gravar l’habitatge buit no es dirigeixen a gent com ell, sinó als especuladors; li parl de la necessitat de decidir el vot no per una sola qüestió sinó per l’afinitat amb el conjunt de propostes de cada partit… però ja he begut oli: «Saps què et dic?», em fa ell, amb la intenció de tancar el tema, «que cadascú té allò que té, i que cadascú ha de mirar per lo seu, perquè els altres no ho faran per tu».
* * *
No voldria moralitzar de més, però diria que una societat en la qual tanta gent ha triat de fer-se rica en lloc de crear riquesa, no sorprèn gens que es voti la dreta de manera tan decidida, massiva i sostinguda. El meu amic, en la resposta al meu missatge de correu, em comenta: «Doncs potser que no feu tantes manifestacions demanant a en Matas que canviï. Canvieu vosaltres, i sobretot canvieu el vot». Touché.